L'última croada de Vázquez-Figueroa

Alberto Vázquez Figueroa (Santa Cruz de Tenerife, 1936) no només és l'autor que ha venut 25 milions de llibres amb novel·les aventureres com Manaus, Eben i Tuareg o, els últims anys, Coltán o Saud, el Leopardo. També és el quixotesc impulsor d'iniciatives com les dessaladores que gairebé no consumien energia o, ara, una simple solució per combatre la fam al Sahel i el Sàhara. La producció i repartiment de centenars de milers de simples safates de ferro colat. I per presentar la seva iniciativa ha triat una novel·la, Hambre (Ediciones B). «És el primer llibre en la meva vida que ni el cobro. El que doni, per a això. I el sistema l'he patentat, però no cobraré res a qui vulgui regalar aquestes safates», explica.

Afirma que aquesta és la novel·la per la qual li agradaria ser recordat: «La novel·la és important com a vehicle per explicar, d'una manera més amena, una cosa que m'interessa: com es pot reduir d'una manera importantíssima la fam en una determinada sèrie de països, sobretot els països del Sahel i el Sàhara».

NI AIGUA NI LLENYA / Diu que es penedeix de no haver-se adonat en la seva vida «de quina manera tan senzilla es pot fer». A parer seu, quan el problema és triple (ni menjar, ni aigua ni llenya per cuinar-lo), enviar sacs d'arròs o llenties com a ajuda alimentària és un error. Però no perquè no sigui necessari. «Diuen que no donis a un afamat un peix, que l'ensenyis a pescar. Però al desert no hi ha peix, ni tan sols hi ha mar. I el primer és alimentar els que hi ha, que no hagin de fugir, i que els nens no es morin al néixer».

Segons la seva opinió, el primer seria enviar com a ajuda alimentària preparats inspirats en el gofio canari i enriquits («primer es torra el cereal i després es mol; es conserva millor i necessita molta menys aigua a l'hora d'amassar-lo. Era el que solucionava les plagues de fam a les Canàries i el Marroc»). I la segona peça, una simple safata, subministrada a milions.

Li demana al cambrer la seva, i explica la seva idea: «Veus una pobra dona amb tres branquetes intentant bullir una mica d'arròs. Evaporant l'aigua que tant costa d'obtenir. Però al desert hi ha escalfor». Però per tot l' Àfrica s'han distribuït forns solars que han acabat llençats a les cunetes. «Hem d'anar a la senzillesa més absoluta. Acumular escalfor per simple absorció. Una safata negra de ferro colat, si la poses al desert arriba a més de 100 graus. I amb dues tens un forn. I si té un forat i la deixes inclinada a la nit, capta la rosada i l'aboca en un recipient».

Notícies relacionades

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

Arxivada la causa contra Nacho Cano pels becaris de ‘Malinche’

Preguntat per la raó que va fer que el seu projecte de desenvolupar  centrals de dessalació d'aigua (elevant-la a 600 metres) no prosperés, Vázquez-Figueroa no al·ludeix a les objeccions tècniques sinó als interessos del Govern per impulsar el ruïnós pla de depuradores que s'ha menjat centenars de milions d'euros. I aquí surt el Vázquez-Figueroa indignat, encara que ja no parli de penjar polítics corruptes sinó, només, d'empresonar-los i obligar-los a demolir amb les seves mans les infraestructures supèrflues que van fer construir.

«El problema d'aquest país -argumenta el novel·lista- no és que els polítics robin, que és una cosa greu, ni que no tornin els diners que un dia van robar, que al capdavall són quatre duros, el problema és que el polític, per emportar-se una comissió de 30 milions d'euros, fa un aeroport de 300 milions on mai aterrarà un avió. O per emportar-se'n 20, farà dessaladores per un import de 2.000 milions. Els polítics espanyols corruptes es comporten com els lladres que trenquen aparadors, els que agafen un cotxe i l'estavellen contra una botiga per emportar-se 20 ampolles de perfum. Què importa que els tornin, el problema està en la destrossa. Amb les ampolles de perfum no reconstruiràs la botiga. Aquest país l'han trencat els polítics. L'han destrossat» .