Fins aviat, mestre Joan Barril

 

Ens vam conèixer fa poc més de mig segle a casa del meu veí d'escala Josep Maria Ros, alumne, com el Joan, del Deutsche Schule; jo, dels 'putos' salesians. Vam incitar Barril a compartir el nostre joc favorit: llançar-nos agulles d'estendre la roba parapetats darrere de llençols estesos o barricades de coixins de sofà. Ell, sense haver complert els 10, va considerar que allò era una salvatjada i va proposar substituir la guerra oberta per diplomàcia i armistici.

Vam militar als 'boy scouts'. Naturalment, el Joan, 'primus inter pares', va ser el meu sisener, vocable intraduïble; també ho va ser Bru de Sala (¡hòstia, quin parell, Ollé!). Un dia, en funció del seu càrrec, Barril em va ordenar netejar la tenda de campanya; li vaig respondre que per què l'havia d'obeir i ell va sentenciar que és propi de qui és com cal acatar l'autoritat. Vaig replicar: «¿Si em manes tirar-me per un penya-segat, també ho he de fer?». I ell va concloure que els bons governants no inciten mai els seus administrats a fer res dolent.

Dessecar el Mediterrani

Ja adolescents, una tarda de dissabte em va citar a casa seva de fill únic a Aribau, 60 –jo vivia a Aribau, 5– per estudiar seriosament i conjuntament la possibilitat de dessecar el Mediterrani. La cosa era senzilla: només havíem de taponar l'estret de Gibraltar, el de l'altre costat i decantar l'aigua del nou llac cap al Sàhara, per fertilitzar-lo. ¿D'on obtindríem els recursos econòmics per a una empresa així? Obvi: dels tresors dels vaixells naufragats, de Rackham el Roig i altres pirates que dormien al fons del mar, així com dels futurs acords amb les línies fèrries que enllaçarien Barcelona amb Sicília i Algesires amb Istanbul. I de passada, Salam Rashid no requeriria pastera per arribar al seu futur: vindria en bicicleta o autoestop. I després el Joan, com Lorca, va seure al piano i va interpretar alguns compassos jazzístics de 'De mica en mica', del nostre ídol i futur cosí Serrat.

Em va invitar a un assaig de teatre: va introduir a la butxaca alta de la seva jaqueta de pana una pipa de què es veia el broquet i en una de les butxaques laterals hi va instal·lar un llibre de Harnecker o Althusser, no ho recordo; em va confiar que si portes un parell de dies un llibre a la butxaca no fa falta llegir-lo: t'arriba al cervell per osmosi. El meu primer sou teatral, tres bitllets de 100 pessetes cosits per una agulla d'estendre la roba, me'l va llançar Barril des del seu balcó d'Aribau, 60. Si he dedicat la meva vida a això del teatre i l'escriptura va ser culpa seva; sense ell, jo no hauria estat jo.

Si d'algun pecat capital va pecar el meu germà va ser d'orgull. Com a conseqüència d'haver posat en escena 'Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos' amb el primer Dagoll-Dagom, Rafael Alberti, el seu autor, ens va invitar a visitar-lo. Hi vam anar amb el Joan i amb les nostres dues primeres nòvies, però ell, antimitòman, no es va rebaixar a pujar al pis del 'marinero en tierra' ni a prestar-nos la seva càmera Mamiya: vam estar sense ell amb Rafael, però cap foto ho testifica.

Vaig treballar per al Joan com a cambrer a la seva Formatgeria Catalana. Cada nit que el local va estar ple ho vam celebrar destapant una o diverses ampolles impagables: es va arruïnar. Sempre el va fotre que el qualifiquessin de gastrònom: simplement li agradava menjar i cuinar. ¡Ai! Ens vam deixar diners en massa restaurants. La majoria de les vegades pagava ell i jo el compensava regalant-li sabates cares.

Quan la Carlota i ell van tenir el seu primogènit, el Lluís, en vaig ser el padrí. I després van anar arribant el Carles, el Joan i la Isabel. I l'Alba, filla de la Carlota. Tots ells van estar a l'aeroport quan vam aterrar, procedents de Bucarest, la Maria i jo amb el Carles, el nostre fill, de qui la Carlota és la seva dolça padrineta. I amb el Joan vam tancar per última vegada la porta de la casa dels meus pares quan ja no hi quedava ningú. Sí, vam ser i som família més enllà de la sang. 

De grans, vam seguir jugant a nens. Primer a 'Papers mullats' de Catalunya Ràdio, les nits dels diumenges, mentre la Carlota i la Maria se n'anaven al cine, i després, junts, picàvem alguna cosa. Després a 'La R pública' de la COM, quan el pobre Joan es llevava a les cinc per predicar el seu editorial i jo resumia l'actualitat en rimes, amb Pere Mas, Salvador Sostres, Adam Martin, David Guzmán… una altra família d'insensats. I 'L'illa del tresor', al Canal 33, potser la nostra màxima gamberrada: poesia i tonteria a parts iguals. Ho vam fer tan bonic que ens van concedir el Premi Nacional català de televisió –¡a un escriptor i a un teatrer!– i un prestigiós premi europeu de què TV-3 no va dir res. Per cert: de tornada de Nantes, al Mont Saint-Michel, la marea baixa gairebé s'empassa el 4x4 del meu amic de capçalera i a tots els seus ocupants. 

Quan el van despatxar de COM Ràdio per no saber ser exageradament sociata, sembla que l'acabat d'elegir i díscol president Maragall va tornar a acomodar Barril a Catalunya Ràdio, i nosaltres amb ell. ¡Encara una 'aventi' més! I, a sobre, cobrant. Si alguns anys abans el Joan ens havia confiat la seva aversió a parlar per telèfon amb els oients, ara va decidir que no volia entrevistar ni mig polític; preferia professors, escriptors, metges i altres professions sense mentida. Va firmar per Duran Lleida i s'explicaven coses personals amb Quico Homs: no va ser un oportunista canvi de camisa, sinó –fill únic i no mimat pels seus– un retrobament amb l'altre i amb alguna part oblidada de si mateix.

Ens ho vam menjar i ens ho vam beure tot, i vam riure molt, i això porta conseqüències nefastes per a la salut. Últimament, ja farts d'estar tan a prop, ens parlàvem de vostè i en castellà. O en italià: 'due vecchi rincollonitti che chiacheranno sull niente' en un banc de la Diagonal, a la llum dels fanals de la lluna. ¡Entoma la metàfora, Juanito!

L'oreneta i Serrat

Notícies relacionades

Un periodista polifacètic

Com el llamp

El vaig acompanyar en el seu tercer matrimoni, amb la Glòria. La núvia, el nuvi i els seus pares van arribar al port en cotxe de cavalls i, ja embarcats en una golondrina de xampany francès, Serrat va cantar 'Mediterráneo', aquell mar que havíem intentat desaiguar el Joan i jo mig segle enrere. I ja posats en Serrat, germà meu, afegeixo la seva veu i a la del vell Miguel Hernández per reclamar-te: «A las aladas almas de las rosas / del almendro de nata te requiero,/ que tenemos que hablar de muchas cosas, / compañero del alma, compañero».

¿Te'n recordes, Barril, quantes vegades vam dir que al que es quedés li tocaria redactar l'absència de l'altre? ¿Te'n recordes com tots vam portar les nostres vides aquí, per explicar-les? Que la vida i la mort anaven de debò ho sabem ara: te n'has salvat d'una de bona, amic meu. Els Reis no et portaran sabates noves ni saltarem descalços la foguera de la revetlla.