"Tothom em vol tocar la panxa"
L'abril del 2001, Joan Barril responia així a Elena Hevia
Joan Barril, en la presentació del seu llibre ’201 contes corrents’ a la llibreria Laie de Barcelona, el novembre del 2009. /
L'abril del 2001, Joan Barril responia així a Elena Hevia.
–Ràdio, premsa, televisió. Vostè és a tot arreu, com Déu.
–M'aixeco cada dia a les cinc del matí i intento acabar la meva feina a les dues del migdia, cosa que sol passar gairebé sempre.
–¿I encara li queda temps per a altres coses?
–Tinc temps per dormir, fer l'amor, anar al cine, tocar el piano...
–Vostè és un sibarita.
--No, el que passa és que estic gras i la gent m'atribueix virtuts que no tinc.
–Però aquest puro a la mà, aquesta estudiada imatge de bon vivant.
–Miri. En aquesta casa tinc un tac de billar. Si jo li obro la porta amb el tac a la mà, ¿vostè què pensa?
–Aquest tipus està tot dia jugant amb les boles.
–Exacte. Doncs no necessito taula de billar per a això, amb un tac en tinc prou. El puro semblaria indicar una tendència a l'oci, cosa que no és veritat. Però no em queixo, la vida m'ha tractat bé.
–L'home feliç no tenia camisa, però sí una corba delatora.
–El tòpic diu que els grassos són feliços, també n'hi ha de tirànics. Però, en fi, no sap vostè l'imant que té una panxa com la meva, tothom la vol tocar.
–La felicitat no s'avé amb la literatura.
–Això diuen. Jordi Llovet apuntava que si ja no hi ha bona literatura és perquè aquesta sorgeix dels grans cataclismes. Ara les nostres desgràcies són més íntimes, però també més vulgars: el desamor, l'adulteri, la mort d'un ésser estimat... ja sap. Però encara val la pena explicar aquestes coses perquè t'expliques a tu mateix.
Notícies relacionades–¿Per què escriu novel·les?
–Miri, si la literatura s'acabés avui, no passaria res. Però jo m'he passat la vida escrivint, m'interessa tot el que té a veure amb el món i intento plasmar-ho.
