Encreuament de músiques

Quan Kiko Veneno li va entregar la lletra següent a Martín Buscaglia, «la música va sortir fluida, a raig», rememora el cantautor uruguaià: «Cuando el político hace una encuesta para saber el discurso que funciona… / Cuando el juez es sospechoso habitual y el deportista necesita las drogas,/ cuando el taxista pregunta cómo se va…/ cuando dios firma los billetes de dólar...». Cuando és el títol d'aquesta peça (la que interpreten en acústic per a EL PERIÓDICO). I una de les joies d'El Pimiento Indomable. Un disc gravat a Montevideo i mesclat a Los Angeles, que per fi compta amb una gira per Espanya. La primera actuació serà demà a l'Auditori de Barcelona. L'han concebut com un estimulant mà a mà, a diferència dels directes amb banda que van oferir a Llatinoamèrica.

«Les notes van sortir sense pensar. La música és també preparar un terreny, atrapar-te en tu mateix... La dinàmica de totes les cançons va ser la mateixa. El plantejament no va ser mai:m'asseuré i compondré. És possible que funcioni, però normalment és al revés: arriba el moment, la màgia... i t'asseus. I et surt», segueix relatant Buscaglia.

TROBADA TRANSATLÀNTICA / L'encreuament transoceànic d'aquests dos indomables autors «amb dos pebrots», diu fent broma Veneno en català (que per alguna cosa va néixer a Figueres), ha deixat una bona collita de 12 peces amb l'ADN de cadascun d'ells. Des dels tumultuosos anys 70 Veneno ha estat ensenyant sobre revolució, amor, humor i melancolia amb la seva personal fusió de rock, flamenc, rumba i pop, per anomenar alguns dels ritmes que pregona. Buscaglia «és un home orquestra», descriu Veneno. Domina la guitarra, els samplers..., el funk, el candombé, les cúmbies, la cançó d'avantguarda...

Les seves lletres conjuntes parlen de coses terrenals i sublims; individuals i universals. Es posen espirituals a Año nuevo. S'atreveixen amb el tropicalisme a Oye Paco. I barregen sense prejudicis la rumba i la milonga a Sagrado Salado.

 

¿Com va néixer l'amor entre vostès? «Doncs fixa't que tenim fins a tres cançons d'amor -respon Veneno-. La número u és precisament Sagrado Salado.». «¡Tan eròtica!; ¡Tan carnal!», diu rient Buscaglia. La segona és Dos de locos. I la tercera, Américaes tan grande. Una romàntica història amb aires de rumba criolla i amb la veu de Jackson Browne. L'idil·li literal dels cantants es filma fins i tot al videoclip d'aquest tema dirigit per un altre íntim còmplice de Veneno, Albert Pla.

Un clip que no té desperdici, amb el mateix Pla de personatge central i cameos de Refree, Diego Cortés, Enric Pedascoll (el fundador de la discogràfica SatéliteK), i el mateix cineasta Isaki Lacuesta. «Les cançons adquireixen vida pròpia. Una peça és tantes coses com gent l'escolta -assegura el cantautor uruguaià-. A vegades penses que té un sentit però la gent n'hi dóna un altre. I amb Pla com a realitzador...». «Això ja sembla Sierra Leone», acaba la frase Veneno. «Pla és una de les persones amb més talent d'aquest país, i ho demostra en les seves múltiples facetes. Es podia esperar alguna cosa brillant d'ell, una mirada diferent... Però el seu talent visual ha quedat encara més clar», afegeix l'indòmit sevillà.

«Quan em va enviar el videoclip el vaig veure quatre vegades seguides. I ja no l'he tornat a veure -riu-. Filma una història totalment separada, però al final hi ha com una unitat estranya encara que les imatges no mostrin el que narra la lletra. ¡Aquestes són les coses misterioses i meravelloses de l'art!», exclama. En la sagnant visió de Pla, «hi ha violència i comèdia al mateix temps. Amèrica és el lloc que té les pistoles més grans. El que la té més gran triomfa... I el terra està ple de morts».

«Quan van arribar els anglesos, van acabar amb els indis americans. I això també es reflecteix a la cinta. Al final és com una pel·lícula de l'Oest. Uns maten els altres. No nega la poesia i la tendresa que intenta tenir la cançó. Però la confronta. La contrasta en un altre camp en què succeeixen altres coses», explica José María López Sanfeliu (és com figura Kiko Veneno al seu DNI).

CULTIU LÒGIC/ El cultiu d'El Pimiento Indomable no va ser premeditat. «La nostra relació es va donar de la mateixa manera com després van fructificar les cançons. No va ser res planejat. No va ser pensar, ¿amb qui puc fer un disc per donar-me a conèixer a l'altre continent? Va fluir sol. Com quan et fas amic d'algú. O elegeixes una nòvia. Hi ha d'haver feeling. Les coses avancen. I no tens ni per què preguntar-te res», comenta Buscaglia.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Com que sóc gran i he estudiat Història, tot i que no molta, sé que se't deformen les idees», el replica Veneno. «Quan et vaig conèixer et vaig parlar de fer un disc americà. Volia tenir el meu model Calamaro, amb discos a Espanya i a l'Argentina. No recordo si aquesta idea ja la tenia d'abans o va sorgir llavors. Sóc molt fetitxista dels americans. Un país mític. ¡Tot és més gran!», subratlla, com a la seva cançó.

Buscaglia sap que «Kiko Veneno és tot un mestre. Sempre suma. Aporta. És un ensenyament permanent, sense establir càtedra». L'autor d'Échate un cantecito respon als seus piropos: «De Martín admiro la seva increïble habilitat rítmica; la seva gran intel·ligència musical. El més important és tenir un pensament, una coincidència sentimental. Els músics en general si un fa un acord doncs l'altre en fa un altre, i ja està. En aquest cas, no. El de l'altre fa que tot sigui més gran». En clau culinària, es tracta d'això de «¿cous o enriqueixes?»