Truffaut del fotograma a l'aquarel·la

TRES ESCOLLIDES

Els fotogrames superiors, i les il·lustracions que Bonet en realitza, pertanyen a les tres pel·lícules que l'autora escull a '813' perquè contenen «tot el que Truffaut era».

1. JULES Y JIM (1962)

«És un himne a l'amor i la mort. La pel·lícula perfecta per parlar de com l'obsessionava la literatura, exemple de com adaptava un llibre al cine. Va trigar molt a escriure'l i va ser un èxit de taquilla i crítica. Presenta una relació alegre i fàcil, on tots tres respecten i coneixen els actes dels altres», diu Bonet sobre aquest triangle de dos homes i una dona, basat en personatges reals, un dels quals és l'autor de la novel·la, Henri-Pierre Roché. Amb Jean Moreau com a estrella, la il·lustradora destaca aquesta cita: «Em vas dir: T'estimo. Jo et vaig dir: Espera. Anava a dir: Pren-me. I em vas dir: Vés-te'n».

2. LA PIEL SUAVE (1964)

«És l'antítesi de Jules y Jim. És un guió propi que va escriure ràpid, va rodar en dos mesos i va ser un fracàs. En destacaria la duresa, està plena de mentides», opina la il·lustradora. Truffaut va pensar que havia de ser «una pel·lícula indecent, totalment impúdica, bastant trista, però molt senzilla».

3. LA MUJER DE AL LADO  (1981)

«Serveix per veure com ficció i autobiografia es confonien en el seu cine», diu Bonet, d'aquesta «obsessió portada a l'extrem», protagonitzada per Gérard Depardieu i Fanny Ardant, l'última parella de Truffaut. «Posa la seva dona interpretant una crisi nerviosa que ell va patir 10 anys abans, quan estava amb la seva anterior dona».

Abans que un tumor cerebral el vencés el 1984 als 52 anys, François Truffaut, icona de la Nouvelle Vague i símbol del cine francès, va rodar 21 pel·lícules en què es barregarien ficció, realitat i autobiografia, «literatura, homenatges al cine i al teatre i, sobretot, desitjos, fantasmes i obsessions, i una col·lecció de triangles». I en aquests triangles amorosos s'han centrat els llapis i pinzells de Paula Bonet (Vila-real, Castelló, 1980) per, canviant de registre després de l'èxit del seu primer llibre, Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, rendir amb 813 (Bridge) un personal homenatge a la vida i filmografia d'un cineasta que per a la il·lustradora valenciana és referent i obsessió.

«Les seves pel·lícules són aparentment molt senzilles, però tenen continguts molt complexos i estan plenes d'al·lusions, vasos comunicants i temes que es recuperen entre unes i altres», explica Bonet al seu estudi amb vistes a una cantonada de l'Eixample barceloní. Un dels temes són els triangles amorosos, que va trobar a Jules y Jim (1962) -«un himne a l'amor i la mort»-, La piel suave (1964) i La mujer de al lado (1981), tres films, «molt diferents entre si, però amb molts punts en comú, que contenen molt del conjunt de la seva obra i tot el que ell era, i que permeten veure la seva evolució com a cineasta».

Les tres pel·lícules conformen la segona part de 813. La primera, que recorre parts de la biografia de Truffaut, és un altre triangle -«metafòric»- nascut en la seva opera prima, Los 400 golpes (1959), i els seus vèrtexs van ser el mateix cineasta, el seu personatge i àlter ego -Antoine Doinel-, i Jean-Pierre Léaud, que el va encarnar en quatre cintes convertint-se en el seu actor fetitxe i amic inseparable, tant, que la gent els confonia.

PARE ABSENT / L'actor, que en aquell primer film tenia 14 anys, va anar creixent a la vegada que el personatge de Doinel (tots dos eren solitaris, antisocials i rebels) i compartia amb aquest i amb el director una infantesa difícil. «Truffaut buscava respostes a la seva pròpia i complicada infància, en què no va trobar amor i va ser ignorat pels seus pares i professors. És sorprenent com es refugiava en autors com Balzac i Victor Hugo i a les sales de cine», on es colava sense pagar pels lavabos o per les sortides d'emergència fent campana.

La seva mare no el suportava, deia Truffaut. Va ser un fill no desitjat i van ser els seus avis els que el van cuidar els primers anys. I llavors sorgeix el focus d'una altra de les obsessions que traslladaria a la pantalla, «l'absència de la figura paterna». Per atzar va descobrir que qui creia que era el seu pare en realitat era el seu padrastre i que desconeixia qui era el biològic. Amb 15 anys va conèixer el crític de cine André Bazin, un dels fundadors de Cahiers du Cinema, que el va tractar com a un fill, li va brindar afecte i protecció (el va rescatar d'un centre de menors i de desertar de la mili) i li va oferir feina com a crític de cine encarrilant així  la seva carrera.

NÚMERO FETITXE / Fruit de dos anys de feina, revisant escrits, llibres, pel·lícules i visitant localitzacions a París -i amb el seu particular estil en aquarel·la, llapis de grafit, tinta xinesa i textos a mà amb pinzell-, 813 deu el títol a un dels gestos recurrents del cineasta. «A més d'acostar-me al públic de ...The End, volia que el cinèfil no se sentís decebut i vaig utilitzar el  número que ell sempre utilitzava a les seves pel·lícules, ja fos una matrícula, el número d'una habitació d'hotel. A El último metro un jueu que s'amaga dels nazis en un soterrani de París crida al sortir 'he estat 813 dies i 813 nits tancat'. Ell adorava Maurice Leblanc, que tenia una novel·la titulada 813 i aquest era el seu homenatge a l'escriptor».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L'obsessió de Bonet per Truffaut va néixer quan l'artista tenia 20 anys i va descobrir La nit americana en una classe de Belles Arts i Fahrenheit 451 en un vídeo que regalava un diari un diumenge. Allà van començar contínues visites a un videoclub de cine d'autor. Avui segueix revisant una pel·lícula seva cada un o dos mesos. «M'he adonat que la meva obra té més coses d'ell de les que creia:  el gust pels primers plans, fer servir l'autobiografia com a vehicle per parlar d'altres temes... [silenci] I el caos. Emetre molts missatges. Anar cap endavant i cap enrere per al final veure que hi ha un ordre dins d'aquest caos», assumeix aquesta artista que va canviar l'oli per la il·lustració al veure que amb aquesta aconseguia gràcies a les xarxes socials [avui amb més de 270.000 seguidors] una repercussió que mai va aconseguir amb els seus quadros.

«Truffaut transformava en art tot allò que l'angoixava o sobresaltava. Crec que es va estar buscant a si mateix tota la vida a través de les seves pel·lícules, necessitava abocar-s'hi per distanciar-se i ser objectiu i entendre així allò que el preocupava», opina Bonet, a la qual, a més de l'amor també li interessa la presència de la mort a les seves obres. «Els seus personatges masculins estan perduts i els femenins són els que tenen la clau i solen decidir el desenllaç de la història». Rebusca la il·lustradora al primer quadern en què va apuntar idees per a 813 i hi troba una cita de l'última escena de Domicilio conyugal, dita per Doinel/Léaud: «Odi tot el que s'acaba. Tot el que té un final».