Frei Otto guanya el premi Pritzker un dia després de la seva mort

El comitè del premi Pritzker, considerat el Nobel de l'arquitectura, va anunciar a Washington aquest dimarts que el guanyador de l'edició d'aquest any és l'arquitecte alemany Frei Otto, que va morir aquest dilluns.

El jurat, que va destacar la sensibilitat de l'obra d'Otto, va decidir el premi a principis d'any i una delegació del comitè li va poder comunicar la seva decisió a l'arquitecte en vida, segons va indicar l'organització en un comunicat en què va lamentar la seva mort.

"La notícia de la seva mort és molt trista. Això no té precedents en la història del premi. Ens alegrem que el jurat el premiés en vida", va indicar Tom Pritzker, president de la Fundació Hyatt, amb seu a Chicago (EUA), que patrocina el premi.

Quan l'arquitecte va rebre la visita al seu estudi a Warmbronn, a prop de la ciutat alemanya de Stuttgart, Otto va agrair el premi i va assegurar: "El temps que em quedi el dedicaré a fer el que he estat fent, que és ajudar la humanitat. Aquí teniu un home feliç".

Otto, que estava a punt de fer 90 anys, va ser guardonat per les seves idees visionàries i el seu treball pioner en el camp de les estructures lleugeres que són adaptables amb l'ús de materials lleugers com malles.

L'organització va destacar que la carrera d'Otto "és un model per a generacions d'arquitectes i la seva influència es continuarà sentint".

En la cerimònia d'entrega del premi, que se celebrarà el 15 de maig a Miami (EUA) al New World Center, es recordarà l'obra d'Otto.

Entre altres arquitectes destacats que han rebut aquest premi hi ha el nord-americà Frank Gehry (1989), el brasiler Oscar Niemeyer (1988), l'espanyol Rafael Moneo (1996), el britànic Norman Foster (1999) i, més recentment, el japonès Shigeru Ban (2014).

Un arquitecte lliure

Potser l'obra més coneguda d'Otto és el sostre de l'Estadi Olímpic de Munic, però també té altres construccions emblemàtiques com el pavelló japonès de l'exposició universal de Hannover el 2000 o el sostre en forma de teranyina del pavelló alemany a Mont-real el 1967.

El seu nom de pila, Frei, significa 'lliure' en alemany i es diu que va ser elegit conscientment per la mare de l'arquitecte, nascut el 1925, vuit anys abans que els nazis arribessin al poder.

El pare d'Otto era escultor, i un dels seus mestres va ser Mies van der Rohe (1886-1969), una de les icones de l'escola Bauhaus, perseguida pels nazis.

Otto es va interessar molt aviat per l'aerodinàmica i la construcció d'avions, d'aquí va passar a ocupar-se de les característiques de les membranes elàstiques i totes aquestes experiències el van ajudar a arribar a les seves anomenades "construccions naturals".

Les seves construccions lúdiques durant els primers anys de la postguerra, en què les ciutats destruïdes semblaven demanar a crits una arquitectura funcional, eren com una invitació a somiar enmig de l'apocalipsi.

Després de tenir durant uns quants anys una oficina d'arquitectes a Berlín, Frei Otto es va traslladar als anys 60 a la Universitat de Stuttgart que havia creat especialment per a ell un "Institut de Construccions Lleugeres", on va tenir plena llibertat per experimentar.

En certa manera, Frei Otto pertanyia a aquells que aconseguien combinar l'arquitectura amb la utopia i en el seu treball es barregen tant obres acabades com projectes futuristes que només existeixen en maquetes. Entre aquests últims hi ha un model d'una ciutat protegida del sol enmig del desert, i una altra, aïllada del fred, en l'àrtic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El sostre de l'Estadi Olímpic de Berlín, ple de filigranes, igual que altres sostres del parc olímpic, va ser un projecte que inicialment molts van pensar que seria impossible de construir.

El model original havia sigut presentat al concurs del parc olímpic per l'oficina d'arquitectes de Günter Behnisch i havia sigut elaborat per un dels seus socis, Fritz Auer, a partir de mitges de niló de la seva dona.