«L'espanyol és vil, envejós i violent»

Arturo Pérez Reverte travessa la rotonda de l'Hotel Palace de Madrid, on hem quedat per parlar de la seva última obra, Hombres buenos (Alfaguara) i es posa com una fúria al veure-hi allà aposentat Josep Antoni Duran Lleida, tractant de les seves coses. Tan indignat (i també jocós, i reivindicatiu) com es mostra, en la seva novel·la, contra els que van fer que Espanya se n'anés «al carall» i es van imposar als que van intentar fer d'aquest país una altra cosa millor. Com el maliciós periodista ultramuntà i l'envejós i hipòcritament moralista a qui anomenen el Catón de Oviedo que conspiren per sabotejar la missió de dos acadèmics, els dos homes bons, del seu llibre. Un bibliotecari culte, religiós i timorat i un brigadier de l'armada estoic i descregut que viatgen al voltant de 1780, amb la vènia reial, per aconseguir una primera edició de la condemnadíssima Encyclopédie per a la biblioteca de la Real Academia Española.

-L'Encyclópedie de la RAE, la que li va fer escriure el llibre quan la va descobrir a la seva biblioteca, ¿està molt usada? ¿Va ser llegida, i assimilada?

-Hi ha definicions de l'Academia en què es veu clarament l'empremta de l'Enciclopèdia. Eren uns paios fantàstics, els acadèmics del XVIII. Es mereixien un homenatge. El meu amor per l'Academia, jo que estimo tan poques coses, prové dels homes que hi he conegut, homes amb altura moral i intel·lectual.

-Els seus dos acadèmics són ficticis. ¿Què sabem realment sobre l'arribada d'aquella primera edició?

-Que l'Academia va aconseguir un permís de la Inquisició per portar l'Enciclopèdia i que la va portar. I que dos acadèmics se'n van encarregar. La resta, tot és ficció. Perquè jo sóc un novel·lista de ficció. Però vull mantenir l'equívoc. Vull que el lector tingui la il·lusió que tot el que li explico va passar.

-També és ficció la història paral·lela de com algú que s'assembla molt a vostè escriu el llibre. ¿Per què? A part que així pot permetre's gags brillants com l'entusiasme dels acadèmics per aparèixer com l'assassí de Francisco Rico en una fictícia novel·la de misteri que estaria escrivint...

-És una novel·la plena de passos de rosca. És una novel·la que ha de ser divertida, entretinguda, que enriqueixi el lector. Explicar com recollia la documentació, fer un munt de picades d'ullet i bromes, em permetia explicar al lector coses que no podia incloure en la narració i també treballar en dos plans, en el present i en el passat, perquè el lector senti més clarament que és una lectura històrica en clau de present. Que som el que som ara perquè aquell XVIII va ser així. És una novel·la melancòlica en aquest sentit. L'Espanya que hauria pogut ser i que no va ser. M'interessa explicar al lector per què ara encara seguim al calabós. Ha sigut dolorós aquest llibre: ensopegues amb textos i sempre, sempre, tot xoca amb l'altar.

-Més enllà de l'altar, que ara el tenim més dominat...

-No, perquè molts dels que tenen el poder tenen íntimes relacions amb l'altar, i això es nota.

-... del que no ens hem deslliurat és de la mala bava. En el llibre hi ha dos ressentits i envejosos, un en versió laica i l'altre en versió clerical.

-L'enveja i la vilesa, que són els nostres dos grans pecats capitals. L'espanyol és genèticament vil, envejós i violent. Durant molt temps no va ser culpa seva, ara ja no hi ha excusa. El que ara és obtús, vil, infame, envejós i insolidari és perquè vol. El que ara veu Sálvame en lloc de Jordi Évole és perquè vol. Ara som molt pitjors que al segle XVIII, perquè podem escollir, i hem triat anar-nos-en al carall, culturalment, socialment i educativament. L'espanyol no té adversaris, té enemics, i l'enemic ha de ser no convençut, sinó vençut, exterminat i exiliat. És la nostra trista història. Volia posar-hi els dos acadèmics dolents perquè quedi clar que el mal ha vingut de la dreta obtusa, vil i infame però també de l'estupidesa arrogant d'aquesta esquerra demagògica, irreal, irresponsable i oportunista. I al mig hi ha els xais, i els homes bons.

-La París prerevolucionària és un altre personatge de la novel·la.

-És la ciutat més fascinant del món, on es donen cita el talent, la filosofia, la cultura, el bon gust, el mal gust. Volia que el lector es mogués per la ciutat com un de l'època, que es parés a les llibreries, passegés pel Sena, anés als salons i als cafès i sentís parlar Condorcet, Franklin...

-¿És necessari que en totes les seves novel·les, fins i tot si el tema són els grafits o la compra d'una Enciclopèdia, els personatges siguin heroics i les peripècies a vida o mort?

-Sí, a les meves novel·les, sí. Aquesta és una marca de la casa. Fins i tot en les meves novel·les més, diguem-ne, erudites. A mi l'acció m'agrada. M'agrada que a les meves novel·les passin coses. Un misteri, una aventura, un viatge, un enigma, unes relacions humanes, uns dolents, uns bons, o uns dolents/bons... i que tothom hi trobi alguna cosa en la novel·la.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Aquesta mirada tan crítica sobre Espanya podria ser també la d'un independentista, només canviant la primera persona per la tercera.

-Jo sempre parlo de nosaltres, no d'aquests espanyols. Tots som culpables d'aquest sinistre pastís en què hem convertit Espanya, també els catalans, els bascos o els andalusos. Quan el català se n'anés, sent independent, s'emportaria el seu trosset de merda, tindria els mateixos vicis i virtuts. Perquè no és que el sistema sigui dolent, és que nosaltres hem fet el sistema, i tots som culpables.