Els gemecs de la discòrdia

Incisiu i àcid diseccionador del món de la parella en la seva filmografia ('En la ciutat', 'Una pistola en cada mano'... ), el cineasta barceloní Cesc Gay s’ha posat còmic en el seu debut teatral, 'Els veïns de dalt', que estrena aquest dilluns al Teatre Romea. Nora Navas (Laura) i Jordi Rico (Salva) són els veïns de dalt. I pels sons que travessen les parets, els va d’allò més bé. La sorollosa partitura, no obstant, desespera Pere Arquillué (Juli) i Àgata Roca (Anna), els del pis de sota. La seva relació grinyola i no estan per a concerts. Els conviden a sopar. Juli vol treure a la taula l’espinós assumpte. Hi haurà sorpreses. «Es genera un debat sobre els usos i costums sexuals que portarà a molts altres llocs», avança Gay. 

L’arrencada de l’obra, confessa l’autor i director, la va viure ell mateix amb uns antics veïns molt fogosos que pertorbaven la pau familiar. «A qualsevol hora, sentíem sorolls estranys, seguits d’una gran varietat de gemecs i esbufecs», il·lustra. «Ja no hi són», informa amb alleujament Gay. Però li van deixar la «guspira» per a una història que ell va intuir més apropiada per a l’escena que per a la gran pantalla. «Feia anys que volia fer teatre, però tenia molta por i no trobava mai el text idoni. Aquest té un to de comèdia diferent del del meu cine. I em vaig decidir a donar-hi forma teatral». 

 La comèdia, assegura, és el gènere que prefereix com a espectador de teatre. «És amb el que més disfruto», afirma. La seva dona, Roca, integrant de la companyia T de Teatre, li ha donat, segurament, moltes alegries. Ara ell l’ha sorprès, diu l’actriu, amb una «comèdia de ritme trepidant i regust amarg». Un gènere en què debuta Navas i que rescata Arquillué després d’anys exhibint el seu perfil dramàtic. 

 A Gay sempre li ha interessat retratar el món pròxim i real. «M’agrada escriure sobre el que li passa a la gent normal. No parlo mai de policies corruptes, zombis o superherois. Busco l’empatia del públic amb els sentiments». En la vida en parella, remolí de conflictes, hi troba un filó. «És un repte majúscul, ple d’adversitats. I tot i així, els homes i les dones seguim intentant-ho. Crec que només amb ironia i sentit de l’humor és possible escriure sobre aquesta tragèdia». 

MÉS ÍNTIM

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Del seu baptisme escènic valora la «intimitat i proximitat» amb què es treballa, lluny de la infinitat de productors, i les seves parentes, que treuen el nas en els rodatges. «A més a més, en el teatre quan aca- 

 bo me’n vaig i són els actors els que es queden amb l’obra. En el cine, ells són els que se’n van i jo em quedo sol, per editar-la i muntar-la», raona. Tan grata ha sigut l’experiència que pensa repetir-la. «Si no fem el ridícul, tornaré». Abans, a la tardor, estrenarà  la seva nova pel·lícula, Truman, amb la qual fa un gir molt emotiu a la seva claqueta. Els actors Ricardo Darín i Javier Cámara protagonitzen una història sobre l’«amistat en temps difícils; un passeig de quatre dies que comparteixen uns amics, un dels quals està malalt». «Tocarà les fibres», vaticina.