'Savolta', 40 anys després

Quatre dècades després de la primera aparició, que va ser exactament el 23 d'abril de 1975, La verdad sobre el caso Savolta tornarà a estar envoltada de roses, visible a les parades de llibres un altre Sant Jordi. Ho fa en una edició commemorativa que recull el que hauria pogut ser el títol de la novel·la, Los soldados de Cataluña (Seix Barral), si un censor miop per a la literatura i susceptible davant d'unes suposades implicacions sobiranistes avant la lettre no n'hagués «aconsellat» el canvi dos anys abans. Un consell censor la primavera del 1975, amb el dictador encara cuejant, equivalia a una pistola a la templa. Quaranta anys després, l'autor, Eduardo Mendoza, no sap si agrair o no el gest al censor. El cert és que amb la inestimable col·laboració del seu amic de la universitat i editor a Seix Barral, Pere Gimferrer, va acabar trobant el títol que marcaria un abans i un després en aquell concepte que es va renovant amb les dècades i que avui anomenem nova narrativa espanyola. Amb l'excepció que llavors, Savolta, producte estrella als drugstores, sí que es percebia com a profundament renovador.

Ahir Mendoza i Gimferrer, en la presentació del llibre, van accedir a convertir-se en un divertit duo, carregat de complicitats. Com per exemple recordar perfectament Gimferrer -¿qui si no?- i no voler dir quina va ser l'altra aposta llatinoamericana de Seix Barral avui oblidada que va acompanyar el Sant Jordi del 1975 el llibre de Mendoza. Desmemoriat el novel·lista, obsessivament acurat l'editor, poeta i acadèmic, evocaven l'aparició silenciosa i sense promoció d'aquell llibre que ho va canviar tot i que potser també s'hauria pogut anomenar Puños y besos («com una pel·lícula de Laurel i Hardy», postil·la Mendoza). «A principis dels 70 quan vaig començar a escriure aquesta novel·la, la imatge de Catalunya era la d'un poble treballador i aferrat a tradicions com el tortell i els panellets. Jo volia parlar de tot al contrari, d'una Catalunya molt poc legal, la de la violència del pistolerisme, en què es va veure immersa l'Espanya neutral durant la primera guerra mundial», explica l'autor.

GÈNESI / Quan va començar a imaginar la novel·la, Mendoza, que havia estudiat Dret, recorregut diverses feines -com a documentalista en un bufet d'advocats, com a pixatinters en un banc- tenia 26 anys i unes ganes tremendes de fugir de la grisor franquista. Havia passat per Londres amb una beca (que com totes les beques va culminar en una feina com a cambrer) i per l'Haia, fins a tornar de nou a Barcelona. Aquí hi va tornar amb una descomunal primera versió, un patracol de 1.000 pàgines en què barrejava estils i gèneres i donava cabuda a una infinitat de veus que ell mateix defineix com un «enorme caos». Aquest llibre original es va convertir en el magma del qual Mendoza, a base de polir i organitzar els materials, extrauria el perfecte mosaic d'una novel·la de poc més de 400 pàgines.

El 1973, quan Seix Barral va enviar a la censura el manuscrit, el funcionari de torn va dictaminar -i així es destaca irònicament a la faixa- que es tractava d'una «novela estúpida i confusa, escrita sense cap ni peus [...] típic de les novel·les pèssimes escrites per escriptors que no saben escriure». Malgrat això, l'única recomanació va ser el canvi de títol. «L'home potser va pensar que jo estava fent una crida al separatisme. En realitat es tractava d'un títol que feia broma amb una vella cançó infantil sense cap ni peus». Tot seguit, Gimferrer i Mendoza es posen a recordar la cantarella. «¡Quisiera ser tan alto como la luna, ay, ay, ay, para ver los soldados de Cataluña!» i de passada trobar un sentit a aquell galimaties. Es parla de servir al Rei. ¿És Felip V? ¿Parla de les guerres carlistes, o de la del Francès? «En qualsevol cas -puntualitza l'autor- jo hi volia donar un sentit irònic que al·ludia a una terra de traficants, gàngsters i bombes».

La novel·la va tenir un èxit fulminant i va guanyar l'any següent el premi de la crítica, «amb molt més prestigi aleshores que no pas ara». No obstant, Mendoza, que ja havia obtingut una plaça de traductor a la seu de les Nacions Unides a Nova York, es va mantenir allunyat d'aquells fastos sense tenir una consciència clara de l'èxit.

Notícies relacionades

Una catedral feta de cançons

Baixes freqüències: quan la música et fa tremolar

«Va ser el 1976 ja a Barcelona, quan vaig voler treure del compte bancari els diners dels drets d'autor, prou, m'imaginava, per convidar els amics a un sopar i el caixer de la finestreta, que aleshores no eren automàtics sinó humans, em va dir que ere molts diners per portar-los a la butxaca». La glòria literària no el va deixar immune: «Aquesta novel·la em va canviar la vida però el seu èxit em va atemorir davant la possibilitat de defraudar el lector en una segona novel·la».

L'edició inclou com a bonus track els informes censors, la crítica de Juan García Hortelano que va ratificar la novel·la, els pròlegs previs a càrrec de Vázquez Montalbán i Félix de Azúa, així com una nota de l'autor en la qual confessa, amb la seva característica modèstia, que si algun mèrit va tenir és haver «absorbit, d'una manera conscient i sense la més mínima aflicció, la col·lisió de tantes coses noves com hi va haver aquells anys».