James Ellroy: «Escriure em va donar una missió al món»

El Gos Diabòlic de la literatura nord-americana té un matí tendre. O potser és que senzillament James Ellroy (Los Angeles, 1948, autor de La dalia negra, de L.A. Confidential) s'ha cansat de bordar, d'interpretar el paper monstruós i políticament incorrecte que sol fer les delícies de les seves audiències. O que fart de furgar literàriament entre la corrupció, la violència extrema, l'obsessió sexual que anima les seves ambicioses i proteiques novel·les policíaques-històriques -res abans del final dels anys 30 i res després dels 70 del segle XX-, ha volgut revelar la seva cara més humana. Hipermascle sí, però sensible. Si es llegeix amb atenció, és fàcil apreciar-ho a Perfidia (Random House), la seva última novel·la, inici d'un nou quartet de Los Angeles situat cinc anys abans que l'anterior, amb què aquest poderós atleta de la literatura ha sigut capaç, igual que Tolstoi o que Balzac, d'inventar-se diverses vegades un món complet, l'Amèrica dels anys previs i posteriors a la segona guerra mundial. Vells coneguts de les seves novel·les anteriors entren en aquesta.

-Sol parlar-se de l'Ellroy hiperviolent però sovint s'obliden les relacions amoroses radicals i apassionades que poblen les seves novel·les.

 -Qui vegi això haurà entrat de ple en el cor de Perfidia. Gairebé tots els personatges d'aquesta novel·la es fiquen al llit amb uns però estan enamorats d'altres. Tenen les seves lleialtats dividides tant en l'àmbit personal com en el polític. És una novel·la sobre l'amor i la passió i, també però no tant, sobre el crim.

-En un dels personatges de la novel·la, el capità de policia William H. Parker, un home religiós, desmesurat i vehement, no és difícil reconèixer-lo a vostè.

-Parker va existir realment. Va reformar el departament de policia de Los Angeles però als anys 60 va fer uns comentaris molt racistes i la seva carrera va acabar prematurament. I sí, jo també m'hi reconec.

-¿Per què ha volgut escriure una altra tetralogia sobre Los Angeles quan ja li va dedicar un quartet i la Trilogia Americana?

-Volia unir tots aquests personatges des del principi de la segona guerra mundial fins al Watergate. Fer un retaule gegantí.

-I deu ser el més gegantí que s'hagi escrit als Estats Units, un país ja prou ben servit de novel·les musculoses i ambicioses.

-En total seran 11 llibres, és veritat.

-Les seves novel·les històriques semblen filtrades per la mitologia del cine negre de Hollywood.

-Em vaig criar veient aquelles pel·lícules i a més la presència de la gent de la indústria de Hollywood va ser constant en la meva infància. La meva mare treballava com a infermera d'un actor alcohòlic i el meu pare saltava d'una feina a l'altra en aquest món.

-¿El detectiu Dudley Smith, que manté una relació amb Bette Davis, està inspirat potser en el seu pare?

-Quan jo tenia 10 anys, el meu pare de cop em va dir: «¡M'he tirat Rita Hayworth!». Era un home imaginatiu i no el vaig creure, però molts anys després en una biografia de l'actriu vaig veure que apareixia el seu nom. Va treballar per a ella als 40 com a assessor financer i va arreglar els detalls del seu casament amb Ali Khan a París. Més tard, també vaig saber que la seva família havia contractat el meu pare per protegir-la dels homes. Mala idea, mai posis un home com el meu pare a prop de Rita Hayworth. Per una altra part, la relació entre Dudley Smith i aquella gossa anomenada Bette Davis és una altra cosa, el xoc de dues personalitats absolutament poderoses.

-¿La Bette Davis perversa de la novel·la es basa en els papers que va interpretar o creu que era així de debò?

-Era així. No precisament malvada, més aviat forta i colèrica, amb una libido exacerbada perquè necessitava els homes i no els trobava del seu nivell. ¿Qui vol ficar-se al llit amb una dona així? Jo no.

-Va dedicar La dalia negra, que explica el crim de l'aspirant a actriu Elizabeth Short, a la memòria de la seva mare, que també va morir assassinada. Aquí torna Short a la vida.

-Volia mostrar-la viva perquè l'hi devia, era una obligació espiritual per a mi. Però la meva mare està molt present en aquesta novel·la en un altre personatge, la infermera alta, pèl-roja i, com la meva mare, inaccessible. Al final del llibre, Parker, que està perdudament enamorat d'ella, és objecte de burla per la multitud perquè la persegueix amb una pistola sense atrapar-la. Aquest home també sóc jo.

-¿Un home patètic i solitari?

-Sí, la relació amb la meva última nòvia s'ha acabat. [Més tard, aquesta periodista va poder saber que en realitat Ellroy tornarà a casar-se amb l'escriptora Helen Knode, que va conviure amb ell 14 anys i el va abandonar el 2006].

-¿Escriu per comprendre el perquè de la mort de la seva mare?

-La seva mort no em va fer escriptor. Jo ja volia ser-ho abans. El que sí que va fer va ser donar-me un tema, el crim, el comportament psicosocial, els detectius, la policia, les estructures socials sota pressió...

-La violència és un fet que va viure de primera mà en la seva adolescència i joventut. ¿Com l'afecta ara?

-M'agrada escriure sobre el tema però només és un aspecte de la meva vida en la persecució de la gran història. El gran drama de la humanitat és simplement home coneix dona. I col·locar això en el context de la història és la meva feina.

-Es confessa religiós però les seves novel·les no són gaire santes. 

-Tracten d'homes dolents enamorats de dones fortes que intenten aferrar-se a alguna cosa enmig de la corrupció. Hi ha un punt espiritual en això.

-¿La literatura va ser la seva particular forma de redempció? 

-Sens dubte. Vaig deixar enrere definitivament la delinqüència, l'alcohol. Escriure em va donar una missió al món.

-Ara té 67 anys. ¿Se sentirà amb forces per abordar les tres novel·les restants d'aquest quartet?

-Bé, jo no em veig malament. I sí, sento decebre-la però no són tres sinó sis novel·les les que em queden per fer. Després planejo una trilogia sobre l'Europa de postguerra, amb el teló d'acer i el pla Marshall. Serà la primera vegada que les meves novel·les no estiguin ambientades als EUA.

-¿Es ficarà en el terreny de John Le Carré? 

-Jo a Le Carré l'admiro. Però els seus llibres no tenen gaire substància. Estan sobreproduïts, molt a prop de ser magnífics, però al mateix temps molt lluny.

-Crec que col·laborar en una sèrie televisiva amb David Fincher és un dels seus projectes.

-Sí, he escrit el guió del pilot que protagonitzarà el detectiu corrupte Fred Otash als anys 50 i m'han encarregat tres capítols més però això no significa que el projecte no es mori pel camí.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Li va agradar True detective?

-No, em va semblar horrorosa.