Llum passat Auschwitz

Charlotte Salomon tenia 26 anys quan, embarassada de cinc mesos, va entrar a les letals dutxes d'Auschwitz. Enrere deixava el seu llegat artístic i vital: ¿Vida? o ¿Teatre?, uns 700 guaixos autobiogràfics pintats entre els anys 1940 i 1942. Els va posar en una maleta i abans de ser deportada la va confiar a un metge francès amic a qui va confessar: «És tota la meva vida». «És un geni de la pintura oblidat, una artista amb una obra extraordinària, plena de vida, intel·ligència i bondat. Una dona que, al límit de la desesperació, va trobar la força per sobreviure a través de la bellesa i va fugir de la maledicció familiar del suïcidi a través de la creació». Desborda «admiració» per aquesta malaguanyada jove jueva berlinesa un «fascinat» i «obsessionat» David Foenkinos (París, 1974), que ha rescatat la seva figura a Charlotte (Edicions 62 / Alfaguara).

Després de 10 anys d'intents fallits d'escriure'l, el llibre, guanyador del Renaudot i el Goncourt des Lycéens, traduït a 20 llengües i amb mig milió d'exemplars venuts, sembla poesia; no ho és: «Són frases separades per punts i a part. Això em donava aire per respirar i seguir amb el tema que, tot i que és fosc i tràgic, jo volia que tingués vitalitat, dolçor i llum. No és una biografia clàssica perquè volia explicar les emocions de la seva vida i les que jo havia sentit al descobrir-la. És el primer cop que escric en primera persona perquè m'implicava a nivell personal i vaig voler convidar els lectors a seguir els meus passos rere Charlotte, els escenaris que va trepitjar i la gent que la va conèixer. Però no és un llibre periodístic sinó emocional i literari», explica Foenkinos.

L'autor de la multipremiada La delicadeza (dos milions d'exemplars i protagonitzada al cine per Audrey Tautou) va descobrir Salomon fa una dècada en una exposició. «Va ser un xoc, era a la sala del museu sol davant la seva obra i em va transformar, em va fascinar aquella autobiografia intel·lectual, emocional i poètica. La seva obra és tridimensional. Pintures acompanyades de textos i de la música de Schubert, Bach..., que ella indicava».

 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

«Charlotte va aprendre a llegir el seu nom en una tomba», diu la primera frase del llibre. Era la de la seva tia, que es va suïcidar amb 18 anys, adobant una maledicció familiar que també s'emportaria la seva mare (sent ella petita), la seva àvia, una cosina... L'artista no sabria la veritat fins al 1940, refugiada a Villefranche-sur-Mer, a la Provença francesa, lluny del seu pare, metge, i la seva segona dona, una cantant famosa, quan tem ser detinguda per la Gestapo. Tot queda a les seves pintures. «Transforma tota aquella bogeria en font de vida. Es reinventa i fa front a la situació i trenca la maledicció. La seva obra està marcada per la seva supervivència -diu l'escriptor-. És una artista total. Totes les seves obres mereixen haver passat a la posteritat».

Influenciada per Kokoscha, Munch, Van Gogh o Chagall, de qui la «pintura degenerada» perseguia Hitler, la seva obra es pot veure a la web del Museu Jueu d'Amsterdam i, fins al setembre, en una exposició (no serà l'última) a Villefranche-sur-Mer, on una placa també la recorda. Foenkinos, com si fos el profeta de Salomon, està complint el desig de «charlotitzar» a tothom.