El poeta del crim

«Espero que porti alguna pregunta original», em diu Richard Price com a salutació. I en l'intent de ser original, se m'acut cantar-li la meva devoció per NYC 22, telesèrie una mica ignorada que va crear fa uns anys. «Era horrible», em contesta. Anem bé. «No tot», replico. «A vegades els diàlegs gairebé semblaven poesia slam». Tampoc funciona. «Era horrible: era una sèrie per a una cadena generalista, i aquella gent fa pauses per vendre alguna cosa cada 11 minuts. Et demanen que siguis tan poc subtil com sigui possible. Volen que la gent torni a la tele després de netejar-se el cul».

Fitxar Richard Price per a una sèrie policial i després donar-li ordres sembla un deliri, però that's entertainment. Si algú sap escriure de polis és Price, autor primer, diguem-ne, literari, convertit a partir de Clockers (1992) en cronista exemplar i sens dubte poètic del crim nord-americà. Com Capote, Price exerceix com a reporter per donar realisme als seus llibres: fica els peus al fang, conviu amb polis, s'amara de l'ambient... I després tradueix tot això no en un simple reportatge de ficció sinó en pura, vibrant literatura.

L'autor ha passat aquesta setmana pel festival Primera Persona per parlar d'una modèlica carrera literària que va iniciar el 1974 amb The wanderers. Las pandillas del Bronx, adaptada al cine per Philip Kaufman, i que té com última mostra The whites, en fase de traducció per al mercat espanyol. El llibre ha aparegut en altres països firmat per Harry Brandt, l'àlies escollit per Price per a una sèrie de llibres en principi ràpids, escrits amb finalitats prosaiques. «No sé com m'ho faig. He guanyat una pasta i no tinc diners», admet. El que havien de ser quatre mesos de treball van ser al final quatre anys: «Els problemes van arribar des de la primera línia. Em pensava que podia escriure d'una altra manera, en lloc de com ho acostumo a fer, encara que ho faci així des del 1973». El llibre es va complicar i es va convertir en el que Dennis Lehane n'ha dit «una gran novel·la americana».

Ja es prepara la pel·lícula, i ell mateix n'escriu el guió, encara que no li agradi adaptar-se a si mateix. Ho va fer amb Clockers i Freedomland i assegura que no sol ser una bona experiència: «És com si tu mateix et regiressis els budells, com si t'operessis a tu mateix de l'apèndix. No és agradable. Però quan compren els drets d'un llibre meu, solen exigir-me que jo mateix n'escrigui el guió».

Price no ha tingut cap problema per fer guions amb obres d'altres autors o escriure'ls des de zero, sobretot als anys 80 i 90, quan es cobrava més bé per ells. Va escriure per a Martin Scorsese El color del diner, a més del vídeo curtmetratge del Bad de Michael Jackson. També va posar paraules a films coneguts com Melodia de seducción, La chica del gangster, Rescat... Però potser el seu treball més conegut com a guionista és la sèrie The wire, de la qual va escriure alguns capítols.

Al principi, l'encàrrec li va infondre respecte, perquè la seva ficció sempre s'havia desenvolupat entre ionquis i polis i The wire l'obligava a pujar un esglaó; parlar d'alcaldes i congressistes. Una cosa semblant li ha passat amb un encàrrec recent, l'adaptació per a HBO de la minisèrie anglesa Presunto culpable: «He trigat dos anys a escriure-la. No coneixia el món dels tribunals i els advocats. L'únic advocat que he conegut és el del meu divorci i espero no tornar a veure'l en ma vida».

Ara mateix, Price pensa en dues novel·les que hauria d'haver entregat fa temps mentre espera llum verda, també de l'HBO, per desenvolupar una sèrie al costat de David Simon (creador de The wire) i George Pelecanos. «Seria un retrat del Times Square de la dècada dels 70. No sé si sap vostè com era allò. Va ser el temps més sòrdid de la història de Nova York. La ciutat estava arruïnada, el crim estava pels núvols, l'heroïna era per tot arreu, els policies eren uns corruptes...»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

Ferguson i Baltimore

La policia tampoc passa ara pel seu moment més popular als Estats Units. En el debat sobre Ferguson i Baltimore, Price escull un punt intermedi: «La gent parla de la policia però només n'ha vist la superfície. Quan ets amb ells, és com si algú et donés una màscara de busseig i baixessis al fons, més enllà de la superfície, per arribar als esculls de coral i fins i tot a les plaques tectòniques. Quan veus el que va passar amb Eric Garner, només pots dir, 'collons, que fotin els polis'. És així. I et poden demanar que et posis a la seva pell, que és qüestió de l'adrenalina, però em sap greu: que els fotin. Per un altre costat, a vegades és veritat i només si ets a dins d'aquest terratrèmol pots arribar a comprendre-ho».