Tothom parla de Karl Ove Knausgård

Per la unànime aclamació crítica que ha envoltat l'aparició dels sis volums, 3.600 pàgines autobiogràfiques, de La meva lluita, l'obra d'aquest noruec pràcticament desconegut fins fa un parell d'anys fora del seu país denominat Karl Ove Knausgård (nascut el 1968) és fàcil dir que és l'esdeveniment literari de principis del segle XXI. A Noruega, on es va publicar entre el 2009 i el 2011, va ser un èxit massiu des del minut zero. Un de cada quatre dels seus compatriotes va arribar a llegir-lo i la resta es va familiaritzar amb les misèries de la vida íntima d'aquest home corpulent, faccions treballades i aire de rocker grunge, perquè els mitjans van posar el focus en els aspectes més polèmics dels seus llibres.

Knausgård va visitar Barcelona per a la presentació del primer volum, La mort del pare, quan el seu prestigi encara no havia trencat fronteres. Va tornar l'any passat amb Un hombre enamorado, la segona part, acompanyat aquesta vegada sí de l'enrenou literari despertat als Estats Units, on autors com Jeffrey Eugenides, Jonathan Lethem i la britànica Zadie Smith van esgotar els adjectius ditiràmbics per referir-se a ell. En aquelles visites promocionals, Knausgård es va mostrar com un home més aviat discret, gairebé evasiu. Intel·ligent i distant. Possiblement fart de parlar una vegada i una altra de la seva biografia oberta en canal per a l'exposició pública. És el risc que es corre quan un es dedica a escriure sobre la pròpia vida amb absolut detall, d'una manera gairebé documental i hiperrealista, amb una autenticitat emocional tan profunda.

ARRIBA EL TERCER VOLUM

 El tercer volum, esperadíssim pels lectors més àvids, és L'illa de la infantesa (L'Altra / Anagrama) que arriba avui a les llibreries espanyoles. En aquest l'escriptor retrocedeix en el temps respecte a les seves anteriors entregues, que retrataven la seva adolescència i joventut i els primers anys del seu segon i actual matrimoni amb la poeta i novel·lista Linda Bostrom. Argumentalment, L'illa de la infantesa omple molts dels buits de la primera entrega. Les sis novel·les de La meva lluita (Min kamp, en noruec) --cal tenir valor per utilitzar un títol hitlerià com aquest-- funcionen com a illes narratives de diferents períodes en l'existència de l'autor.

¿Per què és tan especial La meva lluita? ¿Per què s'ha fet mereixedora de la pilota d'or d'aquesta tendència confessional avui tan en voga? Zadie Smith va apuntar una resposta: «El lector viu la seva vida amb ell. No és una simple identificació amb el personatge, no. El que fa el lector és convertir-se en ell».

És aquesta voluntat de captar l'essència d'una existència el que ha fet que Knausgård hagi sigut equiparat al també obsessiu Proust, encara que la prosa directa i plana del noruec no tingui res a veure amb el preciosisme del francès.

La narració de Knausgård reuneix el més banal i ordinari amb un pensament transcendent i a un i l'altre els concedeix la mateixa importància. A la mort i al fet d'encendre un cigarret. Posa el focus sobre allò que normalment s'acostuma a deixar de banda, els detalls nimis (a vegades al llarg de més de 50 pàgines), les tasses de cafè brutes, el sentiment de no encaixar propi de la infantesa, el mortal avorriment que suposa cuidar els fills...

És fàcil que el lector es deturi per preguntar-se per què dimonis el relat de l'alienada vida domèstica d'un home escandinau (a Un hombre enamorado, per exemple) pot tenir tant interès. En té. El crític James Woods, a The New Yorker, va assegurar que li resultava interessant fins i tot quan s'avorria. En altres crítiques solen aparèixer els conceptes lectura addictiva i prosa hipnòtica.

L'escriptura de La meva lluita va sorgir d'una crisi creativa en l'intent de l'escriptor noruec d'abordar la seva tercera novel·la. Després de quatre anys de sequera i amb la intenció d'escriure sobre la mort del seu pare va arribar a la conclusió que no podia inventar, ho havia de traslladar al paper tot tal com ho recordava. Va ser un frenesí que el va portar a escriure com en estat de trànsit unes 20 pàgines diàries, gairebé sense correcció, sense full de ruta.

INTROSPECCIÓ

 «Vaig escriure els sis llibres, especialment els dos primers, sense pensar en els lectors -va explicar Knausgård en la seva última visita a Barcelona-. Sentia que dins de la literatura tot estava autoritzat perquè es tractava d'un acte íntim. En un escenari social hauria hagut d'anar amb compte, però la literatura en la seva soledat em protegia, em permetia dir tot el que pensava. A més, honradament, creia que no interessaria a ningú».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va interessar i molts es van sentir ofesos. La família paterna de Knausgård ja no li parla per haver detallat la cruel autodestrucció del seu pare alcohòlic i també l'addicció de l'àvia. La seva primera esposa, que va tenir notícia de l'enamorament per Linda llegint Un hombre enamorado, va rentar els draps bruts en públic en un programa de ràdio. A partir d'aleshores l'autor es va mostrar més prudent amb els altres, però no amb si mateix. El seu matrimoni amb Linda també va trontollar per l'efecte llibre i aquella història, avui feliçment superada, va acabar formant part del sisè volum.

I caldrà esperar aquest sisè llibre per llegir: «Quan s'acabi tot això m'alegraré de no ser un autor mai més». ¿És una boutade? Possiblement, però sí que reflecteix aquest procés de buidar-se, de donar-ho tot, que no quedés res per dir. Per fortuna, Knausgård després d'assolir aquest cim seguirà endavant.