MOR EL REI DEL BLUES

B. B. King, nit rere nit

B. B. King i la seva ’Lucille’, al festival de Cap Roig, el juliol del 2011.

B. B. King i la seva ’Lucille’, al festival de Cap Roig, el juliol del 2011. / JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La tardor passada encara estava de gira perquè així va ser sempre la seva vida, una caravana en moviment permanent amb què es divertia, paladejava el triomf de l'humil, marginal, blues com a gènere global, i alimentava les seves famolenques arques. B. B. King no va vendre mai grans quantitats de discos, ja que el públic preferia veure'l a més d'escoltar-lo, tenia una gran família per alimentar (15 fills, 50 néts), i una debilitat pel joc que va fer convenient un potent ritme d'ingressos.

A Catalunya el vam començar a veure en els temps en què la seva carrera alçava el vol a escala internacional, després d'oferir-se al públic del rock a través, per exemple, de la gira americana del 1969 amb els Rolling Stones. El Palau de la Música el va acollir el 1973 en un recital al qual es va sumar inesperadament Miles Davis, que havia actuat la nit anterior. Una escena, la del guitarrista donant pas a l'autor de 'Kind of blue', que va brindar un emotiu solo de trompeta a 'You know I love you', conservada amb l'aura mítica del blanc i negre a Youtube.

HABITUAL DE BARCELONA

Amb el temps, B. B. King es va convertir en un assidu als nostres escenaris, fins i tot com un recurs fàcil dels programadors d'estiu. Alguns anys, la notícia era que B. B. King no actuava a Barcelona. Bolos que s'integraven en les seves vertiginoses dinàmiques escèniques, amb més de 200 actuacions a l'any (en el seu moment més actiu, el 1956, havien sigut 346) i llançaments discogràfics més recreatius que creatius: abundància de discos de duos, de regravacions a tot luxe. El vam poder veure amb freqüència al Poble Espanyol i també a Zeleste, el Velòdrom d’Horta i fins i tot el Palau Sant Jordi.

El 2004, ja a prop dels 80, un King rialler, cordial, una mica automatitzat en les seves respostes, rebia aquest diari al seu camerino de Las Ventas, actuació en què va acollir el seu amic Raimundo Amador, anunciant que difícilment tornaria a actuar a Europa. "Vull compartir més temps amb els meus fills, néts, nebots...", confessava a aquest periodista després de destacar que el seu propòsit com a músic era "dir molt amb molt poc". Així seguia sent el seu estil amb les sis cordes, distingit i emocionant sense aclaparar l'oient amb exhibicions de mecànica dactilar. Dos anys després, l'adéu es va formalitzar amb una altra gira que el va portar per última vegada a Barcelona, al Poble Espanyol, amb un gran Willie DeVille com a teloner.

LLARG COMIAT

Notícies relacionades

Entràvem en una nova fase, l'escenificació cronificada del 'tour' de comiat, tan practicada des de tots els flancs del 'show business' (des de Chavela Vargas fins a Scorpions). Sí, però no. L'adéu que és un fins després mentre la contractació segueixi oberta. Va tornar a Espanya el 2010, i fins i tot una vegada més el 2011, quan va passar pel Festival de Cap Roig en hores baixes, parlant més que tocant, com si suposés que la seva sola presència era suficient per complaure el públic.

No ho sabíem, però aquell sí que era el seu adéu. Hi ha artistes que trien aquesta manera per anar-se'n: mostrant-se com són, també amb les seves flaqueses i la seva decadència, fonent professió i vida fins a les seves últimes conseqüències. Així ho va voler el guitarrista i, encara que aquella imatge pòstuma, una aromàtica nit d'estiu a la Costa Brava, no és la que més l'afavoreix, potser cap altre retrat podria dir tant d'ell. Fer més de 200 concerts a l'any no va ser mai una estratègia de mercat, sinó una monera de viure. Fins a l'últim sospir.