Habitacions amb passadissos

També un llibre de contes és com una capsa de bombons, tots diferents, tots amb la mateixa marca i cada un amb la seva pròpia sorpresa. Feia gairebé 10 anys que Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 1945) no ens oferia una d'aquelles bomboneres, des de Parientes pobres del diablo (2006), que va merèixer el premi Setenil. Els molts lectors que havia anat guanyant des del torbador Mi hermana Elba (1980) es van poder consolar el 2008 amb la compilació Todos los cuentos, on hi havia alguna peça inèdita, però han hagut d'esperar fins ara per veure publicat un volum nou. I l'espera ha valgut la pena, perquè a La habitación de Nona retrobem les virtuts narratives de l'autora, la subtilesa desassossegant, la quotidianitat trencada per l'amenaça o la irrupció esgarrifosa, l'estil de pulcra senzillesa, de compàs lent i ferm. I una melancolia de caràcter autobiogràfic que es filtra en algun dels textos, com Nueva vida.

En la realitat perceptible que reflecteixen aquests cinc relats no hi ha res que la diferenciï de la nostra. Els sentiments i els costums dels narradors i personatges faciliten la immersió en aquestes històries, els seus recels i desitjos, els seus records i afliccions poden ser els de qualsevol lector, i en aquest mecanisme d'identificació que es recolza en la falta d'excepcionalitat radica gran part de la perversa eficàcia de l'art de Fernández Cubas. Allà on sembla no haver-hi misteri s'hi amaga allò ominós i on l'esdevenir de les coses aparenta obeir a la tranquil·litzadora pauta del que és previsible es produeix una grinyolant alteració, un trencament en la superfície llisa dels dies. No sempre aquest trencament té forma i figura, més aviat succeeix el contrari, que l'element pertorbador sorgeix com una sospita angoixant, una intuïció que aclapara amb la força d'una certesa i l'origen de la qual pot ser trivial, la gelosia d'una germana, una visita a un museu, un acte de bon samarità o el sobtat assalt d'uns records vivíssims. L'escriptora administra amb mestria tots aquests ressorts, crea incertesa i inquietud, incomoda i emociona, i aconsegueix que el lector no es quedi indiferent davant el que li explica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No hi ha conte irrellevant en el llibre, però s'ha de cridar l'atenció sobre tres d'ells, La habitación de Nona i Interno con figura, per un costat, i El final de Barbro, per l'altre. Els dos primers estan lligats a través de la mateixa escriptora, que ha imaginat una esplèndida història de gènere fantàstic (la que dóna títol al volum i que requereix una lectura simbòlica) per trobar-se després, en el comentari d'una nena sentit al vol en una exposició de pintura, una forma gens literària d'horror quotidià. Realitat i ficció s'encaren en aquests dos excel·lents relats. El final de Barbro respon a una altra estratègia no menys efectiva i igualment associada amb la nostra experiència diària, la del deliberat mirar sense veure, la de la crueltat gratuïta i freda que no es reconeix pel seu nom.

L'ÚLTIM PACAHUARA / El text final, Días entre los Wasi-Wano, es pot llegir com una celebració del poder transportador de l'art narratiu i de l'experiència inequívoca que brinda l'impuls fabulador dels éssers humans. Tant de bo segueixi canalitzant-se a través de textos literaris com aquests i no li passi com a l'últim pacahuara d'aquest conte, que sap que morirà i que la commovedora evocació de la seva vida i els seus somnis ja no queda ningú que l'entengui.