AC/DC imposa la seva llei

Tantes coses canvien aquests dies mentre AC/DC es manté amb la lògica indubtable de la llei de la gravetat, recordant que el rock pot ser, a aquestes altures de la seva història, una expressió brutalment conservadora. Els australians representen l'autoritat de les coses de sempre que funcionen, si bé s'hi ha d'afegir una nota a peu de pàgina: la seva fórmula no admet imitacions, i només ells són capaços d'estar a la seva altura sense pervertir-la o sonar a paròdia. La seva projecció de futur s'endevina limitada, però encara són capaços de celebrar un aniversari rodó, el 40è, amb vigor i crèdit, com vam veure ahir a la nit a l'Estadi Olímpic.

Recinte ple, unes 50.000 persones que van esgotar tot el paper fa cinc mesos. Algunes d'elles, bastantes, van accedir a l'estadi tocades per una diadema amb banyes que emetien llum vermella intermitent. El demoníac símbol de la banda, situat també dalt de l'enorme semicercle que cobria l'escenari. Simpatia pel diable, com els Stones, i igual que els britànics, essències de rock'n'roll mil·lenari amb forma de gran espectacle. Començant per la pirotècnia apocalíptica que va obrir el xou, tres minuts després de les deu, a joc amb imatges d'allunatges (sota bandera nord-americana) i meteorits que es precipitaven sobre la Terra. AC/DC barreja la retòrica menestral de la jupa i la cervesa amb certa preocupació per fer història i situar la seva noció del verdader rock'n'roll al nivell de les Taules de la Llei. I quan Brian Johnson ordena, cridant, Rock or bust (rockeja o rebenta, primera cançó de la nit), no és qüestió de dir-li «veurà, ara no em va bé, ¿pot consultar-m'ho la setmana que ve?».

La gola de Johnson, que ja va pels 68, va lluir més rasposa del normal, que ja és dir, però va suportar la pressió d'un repertori que no es pot abordar a mitges, que exigeix un buidat integral. Cançons, la majoria, procedents de la seva obra clàssica, ja sigui dels 70, quan el cantant era Bon Scott, o dels primers 80. Com l'aguerrida Shoot to thrill, de l'àlbum Back in black, i la setantera Hell ain't a bad place to be, per cantar amb el puny alçat. Les mencions a l'últim disc es van limitar a dues peces més, Play ball i Baptism of fire, i hi va haver un rescat del seu disc anterior, Black ice, la moguda Rock'n'roll train.

CAMPANA INFERNAL / Els concerts d'AC/DC han establert, sobretot des dels 80, alguns gags escènics que resulten tan indispensables com les mateixes cançons, i un d'ells és quan irromp una enorme campana que penja durant tota la interpretació de Hell's bells. Titànica dringadissa metàl·lica que invoca el nostre costat transgressor i la nostra integritat, podem interpretar. El grup la va tocar amb la seva mil·lenària textura hard rock, ja pràcticament metàl·lica. Els recents canvis en la formació no es van apreciar en el so d'ahir a la nit: Chris Slade, el bateria, se sap la lliçó, i el suplent de Malcolm Young, Stevie, el nebodet de 58 anys, va calcar els acords originals de guitarra rítmica amb un rigor i dedicació dignes d'un llicenciat de l'Esmuc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

GUITARRA ESTEL·LAR / I després tenim el factor Angus, Angus Young, l'ànima del grup, per què enganyar-nos. Tocant la guitarra amb la corbata a Sin city, animant el públic, suat i descamisat, a Let there be rock, on es va situar a la plataforma que l'endinsava a la pìsta i ens va delectar amb un llarg recital de solos més electritzants que virtuosos, culminats per una pluja de confetti. Mostrant-se sempre com la incansable màquina de riffs incisius de sempre. Vertiginós en les seves digitacions, però sense convertir-se en el guitar hero plasta.

Angus va tornar a centrar els focus en Highway to hell, himne d'himnes que va conduir a les salves de canons de For those about to rock (we salute you), un recordatori que, per a AC/DC, això del rock és una qüestió marcial i no es contempla el no, ni el dubte, per resposta. Així ha sigut durant 40 anys i així seguirà sent. Senyor, sí, senyor.