Eastwood, el longeu

Avui es compleixen 85 anys del naixement de Clint Eastwood. Va veure la llum el 31 de maig de 1930 a San Francisco, l'escenari urbà de tantes de les seves pel·lícules, entre elles les de la saga de Harry el brut. Només Woody Allen, que l'1 de desembre complirà els 80, hi rivalitza en el cine nord-americà actual. Allen és més directe i transparent. Eastwood, en canvi, molt més ambigu. Ho era quan va començar a encarnar el 1971 l'inspector Harry Callahan i ho continua sent ara amb El francotirador. O almenys aquesta és la percepció que se'n segueix tenint a nivell ideològic.

Però a Eastwood tot això sembla no amoïnar-lo gaire. A principis dels 80 va veure com la crítica europea representada per Cahiers du cinéma començava a considerarlo un director amb personalitat; autor en definitiva. No va ser cap altre que Olivier Assayas, l'esplèndid director de Finales de agosto, principios de septiembre i Viaje a Sils Maria, de pròxima estrena, que, en la seva etapa juvenil com a crític dels Cahiers, va llançar la primera andanada de reconsideració crítica de l'obra d'Eastwood. Poc després, el 1985, Cannes va seleccionar a concurs el seu western El genet pàl·lid, i ja se sap que el certamen francès canonitza més que cap altre els vells i joves autors.

Arribarien en volcàniques andanades de talent Bird, el seu memorable biopic sobre Charlie Parker; Sense perdó, un altre western neoclàssic que es podia veure com una reflexió sobre la violència social instaurada als Estats Units; Mystic River, una immersió inquietant en el costat fosc del somni americà; Million dollar baby, tan innovadora pel que fa  al tema (la decisió de morir lliurement plantejada sense falses coartades) com en la forma; l'inusual díptic bèl·lic des de l'òptica nord-americana i japonesa que representen Banderes dels nostres pares i Cartas desde Iwo Jima; o Gran Torino, fluctuant i arriscada visió de les diferències culturals i, una altra vegada, l'ensorrament de la tradicional forma de vida americana.

Algun dia, no gaire llunyà, la filmografia completa d'Eastwood darrere la càmera es podrà veure com un dels retrats panoràmics més solvents, ple d'arestes, de la societat nord-americana. Hi cabran des de films qualificats de reaccionaris, com El sergent de ferro o El francotirador, els beneïts com a progressistes, cas de L'aventurer de mitjanit o Un món perfecte; des dels ultraviolents, com El bandoler Josey Wales, fins als melodrames romàntics, model Els ponts de Madison. Aquesta és la virtut dels denominats clàssics: ho fan tot bé i tenen unes evidents senyes d'identitat. Els reconeixem abans que a ningú altre.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

VIDA PRIVADA / Però si el seu cine segueix sent angulós, després de 34 pel·lícules com a realitzador i 67 com a actor (més altres com a productor, sobretot documentals de jazz, el seu gènere musical predilecte), la seva vida privada, malgrat que ha intentat sempre mantenir-se al marge de la premsa groga i rosa, ha estat d'allò més mogudeta. Amb Margaret Johnson, la primera dona, hi va estar casat oficialment des del 1953 fins al 1984: «un casament precipitat i una mica inconscient», segons les seves paraules. Mentrestant va tenir una filla, Kimber Eastwood, nascuda el 1964, amb l'actriu Roxanne Tunis. El 1975 ja havia iniciat relacions amb Sandra Locke, que acabaria demandant-lo per haver impedit que progressés la seva carrera com a actriu. Va estar amb Frances Fisher i es va tornar a casar amb la periodista radiofònica Dina Ruiz, de la qual es va divorciar el 2014.

Les relacions van generar petits rius de tinta i... ¡vuit fills! Entre ells, el contrabaixista de jazz Kyle Eastwood (també compositor d'algunes bandes sonores per al seu pare), l'actriu Alison Eastwood (vista a Mediabnoche en el jardín del bien y del mal), l'actor Scott Edwards (El viaje más largo) i Francesca Eastwood, a qui Clint va fer debutar als 6 anys en Execució imminent. I ara que les alcaldies estan de moda, recordem que el protagonista de La muerte tenía un precio es va presentar a la de Carmel el 1986 i va obtenir 2.166 vots davant els 799 del seu rival.