Dani Martín: «Compondre és una teràpia per a mi»

Aprendre a assaborir la vida a poc a poc, disfrutant del moment, és el que Dani Martín (San Sebastián de los Reyes, Madrid, 1977) intenta. Aplicant la filosofia de menys és més torna aquesta tardor als escenaris espanyols amb La cuerda floja, dos únics concerts ambientats en el món del circ. El 26 de setembre actuarà a la plaça de toros de Las Ventas i el 3 d'octubre, al Pavelló Olímpic de Badalona.

-¿Per què només dues cites per celebrar els seus 15 anys de carrera?

 

-Vull que la gent disfruti amb una cosa única i exclusiva. Quan es fan les coses dosificades, les disfrutes molt més. De jove fas botellon, però després prefereixes assaborir un bon vi assegut en una taula. Vull assaborir més les coses.

-¿Farà alguna mena d'acrobàcia, el veurem a la corda fluixa?

 

-Jo no, però hi haurà actors i especialistes en circ que donaran un altre to a l'espectacle. El circ em porta bons records. És una mena d'illa d'il·lusió. Els meus pares em van portar a veure Charlie Rivel i me'n recordo perfectament perquè em va fer sortir a escena.

-La corda fluixa s'utilitza sovint com una metàfora de les inseguretats o riscos en la vida...

 

-Per a mi és una metàfora del nostre recorregut vital. És important atrevir-se a travessar la corda, que a vegades trontolla i altres és més estable.

-¿Com aconsegueix estabilitzar-la?

 

-Has d'assumir riscos per travessar-la amb èxit: treballar molt i ser autocrític. Només així aconsegueixo estar menys desequilibrat.

-Ningú ho diria. Transmet una seguretat que tomba.

 

-Doncs sóc molt autocrític, massa. Aquest aspecte de seguretat que veus és tot al contrari, oculta la meva verdadera inseguretat.

-¿En què ha canviat la seva filosofia vital aquests últims temps? 

-He evolucionat. Als 25 anys m'agradaven unes coses; ara, altres. No vull mirar enrere sinó viure el present. El passat és un lloc de confort i això és perillós. Jo vaig omplir tres Palaus Sant Jordi, ¿i què? Prefereixo pensar en el que sóc ara que en el que vaig ser o el que ja ha passat.

-Doncs oblidem el seu passat i parlem de l'èxit que han tingut tant el seu últim disc d'estudi, Dani Martín, com el directe Mi teatro. Aquest últim disc i DVD es va gravar al Palacio de los Deportes de Madrid, on va cantar amb alguns dels seus artistes més admirats: Leiva, Axel, Sabina, Serrat i Alejandro Sanz. En deu tenir bons records...

 

-Molts. La veritat és que sóc molt afortunat però res és fàcil, persegueixo diàriament els meus objectius. Un sempre ha de buscar alguna cosa més. Per això cada matí visualitzo el que vull i lluito per aconseguir-ho.

-¿De totes les cançons que ha fet quina ha sigut la que més li ha costat treure de dins?

 

-Cap. Per a mi compondre és una teràpia per treure coses que porto dins. Convertir els meus sentiments en cançó és un alliberament. En realitat les vomito, quan surten no les puc aturar. Però necessito viure experiències, si no, no tinc res per treure. Sóc incapaç d'inventar-me una lletra.

-¿Incapaç?

 

-Les cançons formen part de mi. Abans de gravar-les necessito conviure-hi almenys un any. Les poleixo i veig si es volen quedar, si són part de la meva veritat. No faig discos perquè m'ho demani una companyia; en faig quan tinc alguna cosa per explicar.

-¿Què ha fet últimament?

 

-He descobert com és viure a casa meva. Fins ara no sabia per què estava pagant la hipoteca, perquè mai hi parava.

-¿Com és el seu dia normal?

 

-Segueixo una rutina. Els dies que no tinc res, em llevo a les 9.00. Esmorzo, faig dues hores de boxa, vaig al mercat a comprar, cuino...

-¿Cuina bé? ¿És un masterchef?

 

-Faig plats de supervivència, però amb afecte. A la tarda em poso a escriure i componc. Els caps de setmana surto a sopar o vaig de viatge... Poder fer el que vols i tenir temps per a tu és un luxe. Però això no s'aconsegueix del no-res, s'ha de ser tenaç i treballador.

-¿Per vostè ha tingut gust de poc la temporada de l'Atlètic de Madrid?

 

-No. Hem fet una bona temporada per al pressupost que tenim. El meu equip té coratge i cor quan juga, per això m'agrada, però aquest any el Barça ha jugat molt millor. L'any passat vam guanyar la Lliga perquè teníem una plantilla més llarga i el Madrid i el Barça s'estaven buscant.

-¿Satisfet amb el canvi de color polític a Espanya?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

-Les eleccions han demostrat que les zones de confort són perilloses. El que fa falta és més unió entre les forces polítiques per solucionar els problemes. No em sento representat per cap partit. No sóc de dretes ni d'esquerres, sóc de persones.