"Hollywood falseja la segona guerra mundial"

Ala desesperada, com qui planteja un últim desafiament al destí que l'esperava, Hitler va llançar un atac ferotge a finals del 1944 sobre els boscos nevats de les Ardenes, a Bèlgica, per intentar capgirar el curs de la guerra. Aquella batalla, guanyada finalment pels aliats, va desencadenar uns nivells d'acarnissament que no s'havien vist mai al front occidental. L'historiador britànic Antony Beevor, considerat un dels principals experts en la segona guerra mundial, relata ara arran de terra les històries amb minúscula d'aquella gegant tragèdia que va costar la vida a més de 160.000 persones i va posar en joc els pitjors instints de l'ésser humà en els dos bàndols. A Ardenas 1944 (Crítica) hi ha bons i dolents a tot arreu.

-Ha escrit obres sobre Stalingrad, el desembarcament de Normandia, la caiguda de Berlín... ¿Per què va considerar la batalla de les Ardenes digna d'un llibre?

-Aquest combat va ser l'equivalent a Occident del setge de Stalingrad. Totes dues són les batalles més brutals que es van lliurar a la guerra. Per les condicions meteorològiques en què van tenir lloc, en el cru hivern, i pel grau d'atrocitat que es va posar en joc. Ardenes va portar a l'oest la crueltat que s'havia viscut al front oriental. De fet, les Waffen SS van posar en pràctica les tècniques de terror que havien assajat en terreny soviètic.

-¿A què responia aquest brutal acarnissament?

SEnDDavant la superioritat aèria aliada, Hitler va pensar que la seva única carta era utilitzar el terror com a arma de guerra per sembrar el pànic entre els soldats i desmoralitzar l'enemic. Joachim Peiper, el coronel que va dirigir la primera divisió Panzer que va avançar sobre Bèlgica, es va dedicar a afusellar civils des del minut u. Abans, al front de l'Est, havia comandat el batalló del bufador, conegut així perquè calava foc als pobles per on passava. Aquell esperit sanguinari no l'havíem vist mai al front occidental.

-¿Va tenir efecte?

SEnDNo, perquè Hitler va tornar a cometre un dels seus tradicionals errors de càlcul. Aquest cop va subestimar els soldats nord-americans. Encara que molts sí que van fugir, altres van resistir als seus llocs i van bloquejar l'avanç alemany, i van permetre a Eisenhower portar reforços i començar la reconquista. Hitler creia que el pànic causat per la crueltat extrema podia col·lapsar l'enemic, però a vegades el terror té l'efecte contrari i estimula la resistència.

-Estratègicament, ¿la jugada de Hitler tenia sentit?

-Cap. De fet, els seus generals hi estaven en contra. L'atac de les Ardenes va ser una fantasia construïda sobre un mapa. El problema de Hitler va ser que mai va trepitjar el front. Dirigia la guerra movent fitxes sobre un plànol al seu despatx, com si fos un joc. Des del punt de vista militar, les seves decisions eren desastroses, i això ho sabien els aliats. Per això van cancel·lar l'operació Foxley, destinada a assassinar-lo. Pensaven que guanyarien la guerra més ràpid tenint Hitler al capdavant de l'Exèrcit alemany.

-La seva investigació posa el focus

sobre un aspecte del qual s'ha parlat poc: a les Ardenes es van cometre crims de guerra en tots dos bàndols.

-En la reconquista, els nord-americans van portar a terme afusellaments de presoners i crims que després no es van voler reconèixer. Responien a la crueltat usada pels alemanys, però no tenien justificació. Es va matar gent per venjança i altres vegades per conveniència, per no traslladar els ferits. No sabrem mai qui va efectuar més afusellaments indiscriminats, si els alemanys o els americans, però va passar a tots dos costats.

-¿Per què els Estats Units no han reconegut mai aquells crims?

-En aquell país es va cultivar el mite d'una participació neta i bondadosa en la segona guerra mundial. Va tenir a veure amb l'impacte que va causar l'experiència del Vietnam, que va quedar assumida com una guerra moralment dolenta. Això ha potenciat en la mentalitat nord-americana el desig de veure la d'Europa com una guerra bona. ¿Però què és una guerra bona? No crec que existeixin.

-¿No ho va ser la lliurada pels aliats?

-La seva meta era lloable, sens dubte. Es tractava d'alliberar Europa de l'ocupació nazi i, en aquest sentit, sí que va ser una bona missió. Però per aconseguir-la, els seus soldats van cometre multitud d'actes abominables que no s'han volgut reconèixer, ni tan sols investigar. És una pena que els historiadors nord-americans segueixin deixant-se portar per aquest mite i no hagin volgut furgar en les zones més fosques de la participació del seu Exèrcit en la guerra, que n'hi va haver.

-Encara menys ho han fet les produccions bèl·liques de Hollywood.

-Les pel·lícules de Hollywood i la realitat de la guerra són completament incompatibles. El cine nord-americà només busca explicar històries a partir d'arquetips sense matisos. L'heroi, el covard, el dolent, el bo... Però el seu respecte a la veritat dels fets és nul.

-¿És impossible trobar una pel·lícula bèl·lica que sigui rigorosa en termes històrics?

-Podria dir-li un parell de títols acceptables: La batalla de Argel, producció italoalgeriana del 1966, i Cartes des d'Iwo Jima, de Clint East­wood. Però Hollywood mai ha estat interessat a fer pel·lícules sobre la segona guerra mundial que fossin fidels a la realitat. El més curiós és que aquesta indústria va detectar fa temps una demanda del públic per ser entretingut i educat a la vegada i, per atendre'l, es va dedicar a vendre les seves pel·lícules com si estiguessin basades en fets reals, quan en veritat no era així. Hollywood falseja la història descaradament.

-Però el públic agafa aquests relats com si fossin certs.

-Vivim en una era postliterària. Ara, la imatge en moviment és la reina i el coneixement sobre el nostre passat és adquirit, majoritàriament, a través del cine i la tele. Hollywood fa servir l'argument fals que amb aquestes pel·lícules fa una tasca didàctica, però no és cert. El més terrible és la capacitat de la gent per creure's qualsevol cosa. Quan va sortir el llibre El codi Da Vinci, una agència va fer una enquesta a la Gran Bretanya i va descobrir que la meitat del país creia fermament que la història del llibre era certa.

-Imagini's quan va sortir la pel·lí-

cula.

-No oblidaré mai el que vaig sentir al cine. La meva dona i jo ens resistíem a veure la cinta, però finalment vam accedir a acompanyar la nostra filla. Recordo que al nostre costat hi havia una parella i a l'acabar la pel·lícula ell es va aixecar i li va dir a la seva acompanyant: «La veritat és que et fa pensar». Jo volia posar-me a cridar. Com a historiador, tot això és molt depriment.

-Els seus llibres acostumen a combinar el relat dels esdeveniments amb la narració de testimonis humans. ¿És la millor manera d'explicar la història?

-Crec que sí, des de dalt i des de baix. En el meu cas, haver sigut novel·lista abans d'historiador m'ha influït a l'hora de construir els meus llibres. M'agrada que els relats siguin visuals, que el lector es pugui imaginar els escenaris. Només així es poden fer comprensibles a les generacions joves, nascudes en l'era postmilitar, els horrors d'una guerra que va tenir lloc aquí mateix fa tot just 70 anys.

-Alguns detalls són especialment sagnants i durs. ¿On posa la ratlla del que es pot explicar i el que és millor silenciar?

-És molt difícil. Al meu llibre sobre la caiguda de Berlín vaig tenir molt en compte aquest detall perquè hi havia crueltats que costava d'explicar, com suïcidis de nens i dones i violacions salvatges que podien constituir pura pornografia bèl·lica. Per això procuro comptar amb l'opinió d'altres persones. La meva principal consellera és la meva dona, que és qui primer llegeix el que escric.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿La batalla de les Ardenes conté alguna reflexió útil per a l'actualitat?

-A Europa hi ha la tendència a creure que només la integració a la UE ens pot salvar d'una altra gran guerra. Crec que no és cert. L'únic que ens prevé de la guerra a Europa és la democràcia, perquè un règim democràtic mai lluitarà contra un altre d'igual. Però forçar la integració pot tenir l'efecte contrari. El rebrot del nacionalisme viscut últimament en països com França, Finlàndia o Hongria ho demostra. En qualsevol cas, l'Europa del 1944 i la d'ara, per sort, no tenen res a veure. H