Entorn especial, contingut similar

El nord-americà Ezra Furman anuncia: «Aquesta és una cançó contra l'avorriment». En la primera estrofa, una hostessa de Movistar s'acosta a dues espectadores i les convida a participar en un joc consistent a seure en un cotxe, posar-se barret i ser filmades mentre al darrere hi projecten imatges de cotxes de carreres dels anys 50. Les noies declinen la proposta: prefereixen seguir el concert.

El festival Vida va inaugurar ahir la segona edició a la romàntica Masia d'en Cabanyes. Algunes coses han canviat. Per exemple: aquest any hi ha concerts simultanis, raó per la qual a mitja actuació Furman va exclamar: «¿Què és aquest soroll?». Era l'indie-rock de les catalanes Mourn, prova definitiva que muntar un grup és el millor antídot contra la timidesa adolescent. Fa dos anys ni s'atrevien a mirar al públic mentre tocaven. Avui encara són menors d'edat, però ja se les veu d'allò més desimboltes a l'escenari.

Una altra novetat del Vida són els subtils detalls decoratius que fan encara més atractiu perdre's al bosc. Al fons de l'escenari de la barca (que aquest any du el lema Mediterràniament pintat en blau mariner) hi ha una aconseguida reproducció en cartó pedra del far de Vilanova. Però encara més insòlit va ser comprovar com Xoel López convencia l'audiència perquè cantés amb ell en gallec, sent aquest un festival de perfil tan anglo. Fins i tot Neil Halstead, que va actuar abans, escoltava atent la copla Quemas de Deluxe.

El públic del Vida no és només gent a la trentena arquetípica d'altres festivals. S'hi van incorporant matrimonis i adolescents de totes les edats. També nens de dos i tres anys, però aquests preferien jugar al bosc que veure caure el vespre amb un Grupo de Expertos Solynieve molt a favor del no en el referèndum grec. «Varufakis me mola mogollón, Varufakis inventó la democracia», van cantar, alterant el Déjame vivir con alegría de Vainica Doble.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Benjamin Clementine va cobrir la quota recital-exquisit-amb-veu-superdotada que el 2014 va inaugurar Rufus Wainwright, però qui més gent va atraure, i no més de 3.000, va ser The War on Drugs. «¿La guerra de les drogues?», preguntava un nen al seu pare. Els de Filadèlfia van inflar el seu rock d'arrel americana, rítmica alemanya i electricitat elevadora. Més vivificant i contagiós va ser el punk-pop de Martha. Un debut memorable, per saltar i riure, després del qual aquests anglesos a la vintena es van afartar de vendre discos al peu mateix de l'escenari cabana al bosc. ¡Això és triomfar!

Ahir a la nit, la segona jornada tenia Primal Scream com a gran reclam. El Vida continua buscant el seu lloc en el mapa festivaler. Té el format, còmode i familiar, però encara mira de caçar un contingut (un cartell) que el distingeixi de debò de la resta de festivals indies que col·lapsen el país cada estiu.