L'espectre dels Beatles

The Bootleg Beatles ho fan tan bé que els assistents semblen oblidar-se que són una tribute band i els veus gravant el recital amb el mòbil com si fos Paul McCartney qui està cantant Yesterday i no un tal Steve White, nascut el 1969. És l'increïble món de les bandes d'homenatge, o clòniques, que brinden brillants, desconcertants, miratges valent-se de la indefensió emocional dels fans, capaços del que sigui per fer-se a la idea que han vist una vegada més, una última vegada, el seu artista favorit, aquell artista que els va canviar la vida.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

En aquesta lliga, The Bootleg Beatles són una exquisidesa: concerts que cuiden el detall, que reprodueixen al mil·límetre els jocs vocals i el més subtil redoblament de Ringo Starr, amb músics de suport a càrrec de cordes i vents, vestuaris canviants i muntatges de vídeo. Una completa immersió audiovisual que, divendres, al Sant Jordi Club, en el 50è aniversari del concert dels Beatles, els autèntics, a la Monumental, va venir precedida de l'actuació de Los Sírex, els altres protagonistes d'aquella nit. Leslie va deixar clar que ells no són fills del beat, sinó del rock'n'roll, i van reivindicar la contundència primigènia del gènere citant Gene Vincent i Eddie Cochran, paios durs que els van inspirar en els seus inicis. Fa 55 anys que toquen (de la formació clàssica segueixen dos titulars més, el guitarrista Pepe Fontseré i el baixista Guillermo Rodríguez), i mantenen vigor i elegància. San Carlos club, La escoba, Presumida, la versió de Lucille, de Little Richard... La crida de les arrels.

TRES ETAPES / The Bootleg Beatles van oferir un xouen tres blocs. El primer, centrat en la seva era beat, amb americanes i corbates, es va obrir amb She loves you i va recórrer clàssics com A hard day's night i Can't buy me love, fins a Twist & shout. Veus conjuntades, gestos calcats i un quadro semblant al que devia ser veure el grup el 1965. Després, uns Beatles en color, psicodèlics, de l'era Sgt. Pepper's, disc que ells no van arribar a mostrar en un escenari. McCartney, amb baix Rickenbecker, cantant The fool on the hill, i Ringo a bord del Yellow submarine. I un tram final amb les seves últimes i lliures aventures: un Harrison hippy, amb texans, entonant While my guitar gently weeps i un Lennon de blanc posant-se rocker a Come together. Rumb al càntic final de Hey Jude, amb el Sant Jordi Club rendit als Beatles. Perdó, a The Bootleg Beatles.