Anastacia, heroïna del pop

Va tornar, el dilluns, Anastacia a Barcelona, al Festival Jardins de Pedralbes, i amb ella una idea de superdona que vessa poder i actitud positiva, que és capaç de qualificar de «benedicció» el seu segon càncer perquè le ha ajudat a prendre consciència de les seves forces, i que desitja cobrir tots els fronts: cantant de poderós registre, ciutadana sensible a la beneficència, xou woman i amiga dels seus fans. A bord d'un repertori una mica menys original que ella mateixa.

Ple en el pati de butaques per a un concert que fue un recorregut per hits dels últims 15 anys i que va desprendre una altra lectura en clau d'autoajuda i superació. En un dels seus (molts) parlaments, Anastacia va al·ludir al seu càncer de mama agraint el suport dels fans. «Sense això, la meva música no seria la mateixa», va assenyalar. Desde luego. Seguro que un no canta una tornada pop de radiofórmula amb la mateixa actitud quan ha advertit la presència de la mort rondant al seu voltant.

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

Amb tot, la seva música no s'ha fet més transcendent, ni més pretensiosa. La cantant de Chicago segueix acudiendo a un pop de superproducció, amb abundants guitarres rockeres i alguna que otra inflexió soul. A Pedralbes va tirar d'èxits des del començament, amb Left outside alone, a través de Sick and tired i Welcome to my truth. «Aquesta gira es basa en la música», va advertir. No és una perogrullada: Anastacia ha vestit molts dels seus xous amb ocurrències teatrals i guiños a Las Vegas (per exemple, fa sis anys en Cap Roig). El dilluns tocava cantar i lluir historial de hits (encara que va faltar la balada I belong to you, el seu duo amb Eros Ramazzotti).

PRÉSTECS ROCKERS / Va començar amb ímpetu, va baixar una mica el ritme amb l'atmosfèrica Pieces of a dream i una semiacústica Heavy on my head, i va mostrar el seu cor hardrockero amb versions d'AC/DC (Back in black) i Guns n'Roses (Sweet child o' mini), procedents del seu disc de versions It's a man's world (2012), que va cantar forçant i trencant la veu. Va cuidar la seva relació amb els fans responent preguntes dipositades en una caixa, qüestions más bien banals («¿què faig en una situació embarazosa? Simplement riure») i, abordant el tram final, va combinar l'agradable r'n'b de Defeated amb les brillantors pop de Paid my dues, One day in your life i el seu primer èxit, I'm outta love (2000), que va cantar al borde de l'escenari, estrenyent mans i posant per a selfies. Cuidar del fan és essencial.