Miguel Poveda: «Cantar poesia no és comercial, però si agrada ¡beneït comerç!»

No és, ni de bon tros, la primera vegada que el cantaor Miguel Poveda aposta per la poesia. I ara, des de la cúspide, ho fa més rotundament que mai amb el disc Sonetos y poemas para la libertad. Un treball ple de luxoses col·laboracions i envoltat en disseny art déco que presentarà aquesta nit amb un gran concert al Festival dels Jardins de Pedralbes, amb 16 músics acompanyant-lo.

 

-Ni de coplas ni de flamenc. El seu nou disc va sobretot de sonets.

-Sí, és un projecte que fa quatre anys que preparo i que va partir d'una idea de Luis García Montero. Ell li va proposar una selecció de sonets clàssics i actuals a Pedro Guerra amb qui  jo havia entaulat amistat feia un temps, quan vaig col·laborar en un disc seu. Va ser Pedro qui va dir que aquells sonets els hauria de cantar jo i va posar música a molts. I al final el projecte va créixer fins a transformar-se en una amalgama fonamentada en la poesia.

-Amb moltes col·laboracions però amb els seus dos músics de capçalera...

-Joan Albert Amargós i Chicuelo.

-¿Els tres ja són com un grup?

-En certa manera gairebé. Som com Los Chichos de Catalunya (rialles). Encara que ens agrada oxigenar-nos i fer coses amb una altra gent, ja existeix una dependència artística entre nosaltres, i mai passa gaire temps sense que ens tornem a ajuntar.

-Això de fer un disc de cançons sona comercial, però ha triat justament un tipus de poema, el sonet, que no admet tornada. 

-Ni la copla és comercial, ni el flamenc és comercial ni la poesia és comercial, el que passa és que he tingut la sort que això pel que he apostat ha tingut sortida. ¡I beneïda sortida! Després que el disc de coplas tingués un èxit que no esperava podria haver aprofitat el bon moment i gravar un disc de boleros o ranxeres. Però no, vaig voler fer un disc de cante, en plena crisi: amb malaguenyes, seguiriyas, soleá apolá... Això sí que era una aposta arriscada, i finalment va ser disc d'or. I va estar diverses setmanes el número dos de les llistes, només per darrere de Madonna. Cantar sonets no és comercial, però si ho acaba sent i arriba a la gent, ¡beneït comerç!

-L'últim disc que va fer abans d'instal·lar-se a Sevilla fa una dècada era de poesia catalana, Desglaç.

-I me n'he recordat molt fent aquest. Perquè encara abans havia gravat Poemas del exilio, però allà era tot de Rafael Alberti i una mateixa temàtica. En canvi en aquest, com a Desglaç, hi ha obres de poetes d'altres temps i també actuals, amb qui he pogut interactuar. Evidentment no he conegut Quevedo, Lope de Vega o Lorca, però sí Muñoz Rojas. I a l'estudi Sabina hi va col·laborar i tot cantant.

-Pel costat de la copla, també havia cantat ja sonets de Rafael de León, que no falta en aquest disc.

-No hi podia faltar... A part de lletrista també era un grandíssim poeta, i amb pocs versos seus em sento avui tan identificat com en aquest Bebiéndome la dulce primavera: «Me zambullí desnudo en la pecera/ buscando un corazón igual que el mío,/ y no encontré ni un faro ni un navío / que me hicera señales de bandera».

 

-I també ha inclòs, com a música composta per vostè, No volveré a ser joven de Jaime Gil de Biedma.

-Fa molt de temps ja... Em va impactar moltíssim i el vaig estar cantant en directe. Precisament, vaig estar a punt d'haver-lo gravat per al disc Desglaç i ara m'alegro de no haver-ho fet, perquè 10 anys després la vida va més seriosament.

-Canta un poema de Borges que diu «la voz deseada de mi padre que vuelve y que no ha muerto».

-Sí, i està escollit abans de. Recordo que a l'escoltar-lo, un dia al cotxe venint de l'hospital de veure el meu pare, vaig pensar: tant de bo ell visqui quan hagi de cantar-ho, tant de bo no hagi de dir-ho de veritat... Perquè llavors ell estava millor. I encara que al final no va ser així, havia de gravar-lo.

-Vostè ja és pare, per gestació subrogada; de la qual tant s'ha parlat en tot tipus de mitjans.

-La veritat és que jo no ho hauria dit tan aviat. Ni tampoc ho hauria ocultat, perquè no he fet res de dolent. Al contari, no hi ha res de més meravellós que ser pare. Però algú ho va publicar i no tindria sentit negar-se a parlar d'això.

-Va haver de cancel·lar diverses dates quan va néixer a Amèrica la primavera passada; i precisament cap al nou món es dirigeixen també els seus pròxims passos professionals.

-Jo havia cantat a l'Equador, un parell de vegades a Colòmbia, al Bellas Artes de Mèxic. Però no amb l'assiduïtat que a mi m'agradaria, perquè crec que allà hi ha molt per compartir i necessito la il·lusió d'arribar a un públic nou, sentir una altra vegada que m'estic donant a conèixer.

-¿Com es porta passar de ser un artista de prestigi a una gran estrella en plena maduresa vital?

-Un des de dins ho veu amb una altra perspectiva. És clar que han canviat moltes coses, i ho noto especialment quan vaig a fer una firma de discos o s'esgoten de seguida les entrades per a un concert. Al veure això sents una satisfacció personal i penses que, malgrat els errors, ha valgut la pena.

-¿Va ser un error el tipus de concerts maratonians de la gira anterior?

-Això ja ho vaig deixar (rialles). Era esgotador i una mica absurd allargar-se tant. A vegades m'entusiasmo i no mesuro el temps, però fer tres hores ja s'ha acabat. Dues hores és la durada perfecta per a un concert.

-Tenint en compte que sempre ha fet estils avui minoritaris, ¿havia somiat algun dia de tenir l'estatus massiu que té actualment?

-Quan era petit sí, però també quan era petit pensava que podia volar com Superman. Recordo escoltar discos a la meva habitació, a Badalona, agafant un micro imaginari i somiant que era en un estadi cantant. Sí, fantasiejava com tants nens amb això, però després quan estàs en la professió ho vius d'una altra manera i ni de lluny pensava que tot això pogués arribar a passar.

-Quan vostè començava Pedro Guerra encapçalava la generació de cantautors dels anys 90 i avui treballa de manera totalment independent. ¿El reivindica en aquest Sonetos y poemas para la libertad?

-Tampoc pretén ser cap reivindicació. És una trobada natural de dos artistes que connecten casualment, s'aturen l'un i l'altre, i emprenen un projecte .

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-I el primer single es titula Guerra a la guerra por la guerra.

-Però no anava pel cognom (rialles). Vaig pensar que en un moment com l'actual tenia especial sentit denunciar la violència. Perquè sembla impossible que encara se segueixin cometent totes aquestes barbàries, que l'ésser humà sigui tan deshumà. I defensar-ho des de l'amor.