Un Sting clàssic i rejovenit

clàssics moderns del pop un darrere l'altre, en la més detallista factura i amb una figura carismàtica al capdavant, lluint aptituds vocals i pedigrí escènic. Aquesta va ser la manera elegida pel Festival Jardins de Cap Roig per estrenar la seva nova edició, que brinda una vintena de concerts al llarg de les pròximes cinc setmanes. En un auditori ple, Gordon Sumner, Sting, va lluir ahir a la nit els seus trofeus, un repertori amb què va viatjar des dels dies de The Police, el grup amb què, a finals dels 70, va conèixer la fama, fins als èxits de la seva obra en solitari.

Un Sting de signe pop, diàfan, potser tàntric, rejovenit pel contacte del material més vitalista dels seus primers temps, i en diàleg continu amb el hit. Allunyat de les seves últimes aventures en el camp del musical teatral, el folk o els formats orquestrals (aquell Symphonicities amb què va visitar el Sant Jordi fa cinc anys i el mateix Cap Roig en fa quatre). Donant al seu públic el que desitja, un set d'èxits, modalitat a la qual Sting ha sigut sempre reticent. Repertori, en bona mesura, d'una època en què la ràdio i la televisió podien construir cançons de gran impacte, com les que van obrir la nit: If I ever lose my faith in you (del seu disc en solitari més citat en el recital, Ten summoner's tales, del 1993), Englishman in New York i dos rescats dels seus temps a The Police, Every little thing she does is magic i un So lonely amb vigor power-pop.

Sí, les cançons que va gravar amb Andy Summers i Stewart Copeland van tenir un inèdit pes en el concert, la meitat del repertori, insinuant que els temps de les línies divisòries entre aquell passat i l'obra nova i fresca queden enrere. Sting assumeix aquelles cançons, seves al capdavall, com a part d'una noció global de la seva carrera. Ja no hi ha combat amb el passat, va semblar dir-nos el músic, que va mostrar un aspecte relaxat, amb samarreta i barba hipster. «All my Catalan is 'bona nit'», va anunciar. En castellà va practicar un curiós desfasament: de saludar la nit vam passar a un «buenas tardes». Poques paraules i molta música.

UN TOC DE JAZZ /Les cançons de The Police van sonar amb un plus de tècnica respecte als vells temps, i algunes llicències: When the world is running down, you make the best of what's still around va incorporar en el seu esquelet funky una improvisació de piano elèctric de tons jazzístics a càrrec d'aquest portent anomenat David Sancious (el teclista de Born to run, de Bruce Springsteen, entre molts altres episodis; «el músic dels músics», el va qualificar Peter Gabriel). El toc més atrevit el va donar un violí, instrument del tot absent en l'obra de The Police, tocat per Peter Tickell, a qui el cap va donar permís per inserir un solo en la corpulenta Driven to tears. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De The Police a l'Sting solista, alternant Walking on the moon i Message in a bottle amb Fields of gold i un The hounds of winter on qui es va lluir va ser la corista, Jo Lawry, que després va aportar el seu color vocal a la tornada d'un altre èxit del grup, De do do do, de da da da, conduïda cap a la jam per Sancious. Pop impetuós, doncs, i girs jazzístics que feien pensar en aquell Sting del seu primer disc individual, The dream of the blue turtles.

Roxanne i uns bisos que van recórrer a Every breath you take i Fragile davant una audiència bolcada, entre la qual es va veure els consellers Boi Ruiz i Meritxell Borràs. Llorers pop com a pòrtic d'un nou Cap Roig.