«He fet el cine que havia de fer»

A Fernando Trueba (Madrid, 1955) els premis sempre semblen arribarli per sorpresa. Des d'aquell Oscar de l'Acadèmia de Hollywood que va guanyar per Belle Époque el 1994, fins al Premio Nacional de Cinematografía amb què va ser distingit ahir pel Ministeri d'Educació i Cultura «en reconeixement a la seva indiscutible trajectòria professional com a director, productor i guionista, a més de la seva tasca en defensa de la professió cinematogràfica des dels inicis de la seva carrera».

El cert és que, encara que el seu cine pot aparentar no sortir de les normes establertes, en realitat Fernando Trueba sempre ha anat per lliure, a contracorrent de marees de modes i convencionalismes, i això ha fet que els seus treballs més icònics gairebé els puguem considerar fora de l'espai i el temps. «En uns temps en què cada vegada hi ha més uniformitat i pel·lícules fetes al dictat, he intentat fer el cine que havia de fer. L'art ha de ser una aventura individual i t'hi has de deixar la vida», va declarar el director al conèixer la notícia d'aquest guardó.

Va formar part a l'inici de la seva carrera de la nova comèdia madrilenya amb el seu debut Ópera prima (1980), però malgrat la frescor que inundava aquella obra iniciàtica, el pes de la tradició clàssica, de la seva herència afrancesada, de la seva mirada nostàlgica a altres temps daurats del setè art, sempre han sigut fonamentals a l'hora d'analitzar el seu cine.

Li ha agradat jugar amb els gèneres, i gairebé els ha tocat tots en el seu afany per rendir-los el seu particular homenatge. Es va divertir fent comèdia pura i d'embolic amb Sal gorda (1984) i Sé infiel y no mires con quién (1985), amb què va aconseguir l'èxit.

Furgant en la història

Però Fernando Trueba no es va acomodar en aquest registre i va continuar el seu particular camí de recerca acompanyat de la mà del guionista Rafael Azcona, amb qui va començar una fructífera col·labo-

ració que aconseguiria els seus primers èxits a El año de las luces (1986). Va ser la primera pel·lícula en què intentava furgar en la història espanyola a través de personatges que es veien supeditats a les circumstàncies socials i polítiques del moment. El seu segon èxit va ser Belle Époque (1992), amb què guanyaria el segon Oscar per a Espanya dins la categoria de millor pel·lícula estrangera (després de Volver a empezar, de José Luis Garci el 1982). Anys després reprendria el mateix camí a La niña de tus ojos (1988), guanyadora de setGoyai un clàssic instantani del nostre cine.

Però a més del seu vessant més popular, el cineasta es va enfrontar a nous reptes, com rodar en anglès quan ningú ho feia i provar sort en el thriller amb El sueño del mono loco (1989), una raresa irresistible, la seva pel·lícula més fosca i impenetrable, i potser per això, també la més fascinant. Tornaria a rodar en anglès, encara que aquest cop tornant a adoptar els motllos de la comèdia boja en la fallida Two much (1995).

Les seves següents pel·lícules serien adaptacions literàries gairebé sempre de caràcter històric. El embrujo de Shanghai (2002), basada en la novel·la de Juan Marsé (de la qual es va fer càrrec després que Víctor Erice fos retirat del projecte), i set anys més tard El baile de la victoria (2010), al voltant de l'obra d'Antonio Skármeta.

Notícies relacionades

La moda catalana pren la 080

Les bessones no normatives

Sempre ha tingut espai per filmar la seva autèntica passió, la música d'arrels llatines, de la qual és un autèntic expert. I ho ha fet des de múltiples vessants, el documental, amb Calle 54 i El milagro de Candeal, i a través del cine d'animació en la seva apreciada Chico & Rita, creada juntament amb Javier Mariscal i amb la qual va tornar a estar nominat a l'Oscar dins d'aquest apartat especial.

La seva última pel·lícula fins al moment el tornava al màxim classicisme i la reflexió madura al voltant de la figura del creador. El artista y la modelo recupera la mirada més serena de Trueba. I mentre el seu fill Jonás comença a fer-se un lloc en el panorama actual i ell està preparant la segona part de La niña de tus ojos, més que els premis, a Fernando Trueba el que li interessa és seguir explicant històries: «Els premis són accidents del camí. Però el que importa és fer una pel·lícula bona, la millor que puguis, i fer-ho de forma lliure i independent», conclou el cineasta.