'Guerra' amb artilleria pesant

Encara que Guerra aparegui com un muntatge a tres bandes, Albert Pla, Fermin Muguruza i Raül Fernández, Refree, la idea surt del cap de Pla, i es nota, ja que segueix el camí de la performance activista apuntat en muntatges com Manifestación (2012), substituint el recital pel guió teatral envoltat de peces musicals. Guerra, que es va poder veure dilluns i dimarts a Barts, dins del Grec, amb direcció de Pepe Miravete, és la manera que té Pla de carregar contra l'ordre mundial disparant en el camí contra la retòrica benèfica, els patrocinis comercials i la conversió del ciutadà en espectador.

El cantautor és un soldat que ha sigut enviat, amb fins teòricament humanitaris, a una ciutat assetjada, en què Muguruza encarna un habitant tipus. En les primeres escenes el veiem esbossant unes cançons melancòliques que són el més subtil de tot l'espectacle. Perquè, a poc a poc, la música es va endurint, cobrant formes d'electrònica industrial, mentre els textos deriven cap a un pamflet suposem que conscient.

INNOCÈNCIA PERDUDA / El personatge de Pla, ànima de càntir corrompuda per la missió bèl·lica que li ha sigut imposada, va perdent la perspectiva («anem tot el dia cecs»), i manté uns diàlegs amb Muguruza que reserven moments graciosos quan tots dos semblen recrear-se en els seus personatges públics. Així, en una escena en què l'excantant de Negu Gorriak està excitat denunciant la injustícia, Pla el talla en sec: «¡Fora mals rotllos! ¡Tanta política, tanta política, ¿anem a veure el futbol?».

A Muguruza se'l veu més aviat forçat al llarg de l'obra, recitant, mig rapejant, textos en castellà que acumulen retòrica agit-prop i amb què acaba traslladant la culpa al públic amb un estil de xoc: «¡Us importa la ciutat només com a espectador, sense que us esquitxi la sang!»; «Aquí tots som còmplices, ningú és neutral».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha un paròdic concert humanitari, patrocinat per marques comercials (que ja no existeixen, com Elf i Aiwa), en què Pla sembla evocar Labordeta cantant «a veces tengo un sueño que se llama libertad». Com a fons d'escenari, la reproducció d'un estadi ple, un dels moments d'impacte audiovisual de Guerra, terreny aquest, a càrrec de la productora Nueveojos, en què supera àmpliament qualsevol espectacle anterior de Pla.

L'obra acaba fatal, en un bany de sang. Raül Fernández, que apareix en alguns moments en forma de monjo guitarrista, mor d'un tret al cap suggerint, a manera de conclusió, que aquest ordre mundial no té remei. I queda enrere una hora i mitja d'esquetxos amb tensió desigual, i de cançons siluetejades, a vegades reduïdes a bases electròniques i ambients. Una guerra per a glòria del Pla més estrident.