Una Björk exigent

Björk havia de venir al Primavera Sound del 2012 a presentar Biophilia, però va cancel·lar l'actuació per problemes a les cordes vocals. Ho va compensar ahir a la nit, al Poble Espanyol, presentant un disc, Vulnicura, bastant diferent: si Biophilia explorava conceptes científics, Vulnicura canalitza problemes -o gairebé millor, crims- amorosos. És l'exorcisme del que ha sigut, segons Björk, un abandonament egoista.

La ruptura de l'artista amb un altre artista, Matthew Barney, el seu company durant 13 anys i pare de la seva filla, ha resultat en una crua i visceral col·lecció de cançons que ahir Björk va convertir en espectacle íntim: ¿un oxímoron? No, una cosa així és possible,

Segons la islandesa, les cançons -encara que personals- poden acabar convertides en només això, cançons. Per això Björk pot interpretar-les amb fermesa i fins i tot amb alegria: ahir ballava temes de lletra traumàtica com Black lake. Crear el repertori de Vulnicura va ajudar l'artista a superar un tràngol dolorós i exhibir-les en públic de forma triomfal és el colofó definitiu, la victòria final sobre la desesperació.

Potser per ser fidel a la intimitat del disc, la gira de Vulnicura no recorre en excés a la pirotècnia visual. D'acord, hi ha focs artificials literals -de tant en tant, a un costat i a l'altre de l'escenari, puntuant moments dramàtics-, glopades de foc i visuals fascinants, però el centre és la música i, en particular, aquella veu torrencialment expressiva.

Com en l'últim disc, la música se centra en el creuament de cordes, a càrrec de setze músics de l'Heritage Orchestra, amb electrònica d'aquella que ressona a l'estómac a càrrec d'Arca. L'excel·lent Manu Delago aporta un element de percussió ­extra.

L'actuació va arrencar amb una secció dedicada a temes tristos -gairebé tots ho són- de Vulnicura, enllaçant Stonemilker («mostra'm respecte emocional»), el desplegament vocal de Lionsong, la demolidora Black lake («¿et vaig estimar massa?»), History of touches, Family… Material intens, alimentat per cordes carregades d'electricitat i electrònica experimental de greus profunds.

Hi ha una part de celebració en aquesta catarsi, Björk es mou de tant en tant. Però essencialment és una catarsi tràgica que no convida a deixar-se portar pel ball. El concert comença fort i exigent, però val la pena prestar-hi atenció.

Finalment, Björk -amb una màscara d'arna i un quimono diverses talles massa gran- balla descaradament amb Notget i el seu pols sintètic. Després comença el viatge al passat: una immensa Come to me, extracte del seu Debut del 1993, Pleasure is all mine, I see who you are, Harm of will... Si aquestes últimes no us sonen en excés, és perquè no figuren entre els seus temes més coneguts.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En anteriors actuacions, Björk ha recuperat temes tan estimats com Bachelorette, Army of me i Possibly maybe, però en la seva esperada actuació barcelonina va preferir concentrar-se en un repertori menys obvi. És una decisió legítima, però també una mica frustrant: molts dels temes que va deixar al tinter no només figuren entre els més coneguts del seu repertori, sinó també entre els millors.

Per al bis va reservar una fràgil One day, només veu i percussió, una delícia. Tampoc va voler obsequiar-nos amb Hyperballad, com ha fet en algun bis recent. Té dret a interpretar el que vulgui -i la seva discografia recent mereix reivindicació-, però potser hauria hagut de regalar uns quants greatest hits més. Els té.