Una altra guia turística de BCN

Existeix la Barcelona icònica que tothom coneix i una altra que es dibuixa més enllà de Ciutat Vella, l'Eixample, el Camp Nou i les rutes del modernisme i Gaudí amb el parc Güell i la Sagrada Família al capdavant. La Barcelona vivencial, la que forma part del dia a dia dels seus ciutadans, la que molts barcelonins, escarmentats per les hordes de turistes que la conquisten anualment, no s'atreveixen ni tan sols a mostrar. «¿Per què, perquè després ho incloguin les guies o els llistats d'internet, comencin a anar en massa a aquell lloc i destrossin el seu encant i encareixin les terrasses?», responia Manuel Serrano, artista de 39 anys i barceloní, a la iniciativa oberta per EL PERIÓDICO en què s'animava els lectors a recomanar a un turista llocs especials o desconeguts de la ciutat. No tothom pensa el mateix que el Manuel, així que amb l'ajuda de diverses aportacions hem elaborat aquesta petita guia turística alternativa que deixa fora moltíssims altres dels secrets de la ciutat.

MÉS QUE AIGUA MÀGICA

Les xifres de visitants de Barcelona es compten en milions perquè atrau i sedueix gent de tot tipus i de tot el món. Tant que les enquestes diuen que el 41,9% dels que la visiten tornen almenys una vegada (12%), tres o quatre (10%) i fins i tot cinc (el 7%). Diu la llegenda que qui beu aigua de la font de Canaletes torna a aquesta ciutat, però la realitat es mesura en dades i, segons la memòria oficial del 2013 publicada el març passat per Turisme de Barcelona, es tracta d'alguna cosa més que d'aigua màgica. Els turistes que visiten la ­ciutat li donen un notable alt (8,42): per la seva oferta arquitectònica (9,1 punts sobre 10) i cultural (8,82), per les seves platges (8,75) i també pel caràcter dels seus habitants (8,71).

Posats a recomanar, algun dels ­veïns que han participat en el nostre petit recorregt ha aconseguit, malgrat tot, fer de la Barcelona més turística el seu racó particular: «Hi ha un trajecte màgic que faig amb assiduïtat: el Call jueu», confessa Ramón García, carter de 46 anys. Però també és cert que, una vegada complert el ritual de veure els llocs i monuments més emblemàtics, els lectors recomanen allunyar-se de Ciutat Vella, de les platges i de l’Eixample i explorar altres districtes; passejar i descobrir paisatges i paisanatge.

DESCENTRALITZACIÓ

«Recomano la bateria antiaèria del Carmel, ja que ofereix unes vistes increïbles de Barcelona», diu María Herrera, auxiliar d’infermeria de 53 anys. I la seva, encara que fa alguns anys que ha entrat en les rutes turístiques, és una proposta que encaixa en aquesta voluntat de descentralització que va posar en marxa l’anterior consistori a finals del 2014, promocionant el patrimoni dels 10 districtes. Iniciativa que alguns dels barcelonins que han enviat les seves propostes semblen tenir molt en compte. 

Per això, si es tracta de disfrutar de bones vistes i de fugir del bullici, molts barcelonins recomanen refugiar-se en algun dels miradors naturals que ofereix Collserola. Una bona opció és posar-se roba i calçat còmodes i aventurar-se per la carretera de les Aigües (Sarrià-Sant Gervasi) fins al Pla dels Maduixers, i des d’allà, caminar 300 metres fins al primer desviament, per un pista 

de terra que puja a la dreta i deixar-se sorprendre: als seus peus, Barcelona conquista el terreny fins a arribar al mar, on es dibuixa el seu skyline. També a Collserola, el castell de la Torre del Baró (Nou Barris), 

és un excel·lent balcó, però amb vistes als barris menys coneguts de Barcelona.

Un dels districtes de la ciutat més desconeguts pels turistes, Nou Barris, té molt a oferir: la Sèquia Comtal al seu pas per Vallbona, el parc central de Nou Barris i l’estàtua dedicada a la República de la plaça de Llucmajor en són alguns exemples. Si d’un racó especial es tracta, destaca el passatge de l’Esperança, amb les seves 16 senzilles cases influïdes per l’estil noucentista i l’art déco construïdes el 1927 a iniciativa de la Societat Cooperativa de Carregadors i Descarregadors de Cotó.

DEIXEBLE DE GAUDÍ

I d’un gran desconegut a un altre. A Sant Andreu, la cúpula de l’església de Sant Andreu del Palomar (plaça d’Orfila, 5) dibuixa el perfil del barri. Aquesta joia monumental va ser construïda 

el 1870 per l’arquitecte municipal Pere Falqués. Sí, l’autor dels bancs fanal del passeig de Gràcia amb 

el seu trencadís que erròniament molts atribueixen a Gaudí, de qui Falqués va ser deixeble. Aquest és un bon punt de partida per recórrer 

el casc antic del barri, una població que es va annexionar a Barcelo-na 

el 1897 i que manté bons exem-

ples del seu passat industrial, com l’enorme complex fabril de la Fabra i Coats. 

Un passat industrial que també ha marcat el patrimoni de Sant Martí: Ca l’Aranyó, Can Felipa, Can Saladrigas, la Farinera del Clot… Així com alguns racons on el temps sembla haver-se detingut, com el passatge de Can Robacols (carrer de Rossend Nobas), un exemple de l’arquitectura popular més senzilla, o com les recuperades cases del carrer del Clot. Entre tots els seus barris, Poblenou és el que està més de moda com a destí d’oci i gastronomia. Al marge d’estar a les terrasses, és imprescindible una visita al Cementiri Vell. Data de 1819 i és un recinte de pau i de grans tresors artístics, com la tomba d’Anselm Clavé (projecte del modernista Domènech i Montaner) i El bes de la mort, de Manuel Fuxà. 

Altres districtes com Horta-Guinardó permeten, a través d’algunes masies conservades –Can Baró, Can Mora, Can Carabassa, Can Fargas– explorar el passat agrícola de la ciutat. I arribar fins a les cases amb safaretjos del carrer d’Aiguafreda és endinsar-se en l’època en què Horta era la bugaderia de Barcelona. 

Encara que, per passejar, no hi ha res com les zones verdes de Barcelo-na. Només cal animar-se a descobrir-les. ¿Recorden la Font del Gat, la de la cançó? Forma part dels Jardins Laribal, a Montjuïc, inspirats en el Generalife de Granada. Els jardins de Ca n’Altimira (Mandri, 71, a Sarrià-Sant Gervasi) són una opció romàntica i arribar fins als Jardinets de Gràcia (passeig de Gràcia, 116) és una excusa perfecta per endinsar-se pel barri de Gràcia i recórrer els carrers i les terrasses, per exemple, a la seva plaça més revolucionària, la de Rius i Taulet. Si hi ha set, un bon barceloní recomanarà beure a la font de la Travessera de Gràcia, construïda el 1845.

MÉS ENLLÀ DE GAUDÍ

Notícies relacionades

La font popular del Guinardó

Ciutat de pobles

Si malgrat les recomanacions, encara hi ha qui prefereix quedar-se a l’Eixample, pot buscar modernisme més enllà de Gaudí. De mostres d’aquest estil n’hi ha a altres districtes, com l’estació de la Magòria (Sants-Montjuïc). Per fugir de massificacions, com el nou passeig de Sant Joan, amb els seus 17 metres de vorera, és un oasi de tran-quil·litat. Allà, malgrat la seva renovada imatge, es poden trobar tresors com l’estàtua de la Llibertat que presideix l’entrada de la Biblioteca Arús, una de les tres úniques reproduccions que se’n van fer a finals del segle XIX.

Però si tot i així hi ha algú que segueix entestat en Gaudí, que vagi al carrer de la Cendra, 8. En aquesta Ciutat Vella poc turística i culturalment heterogènia, poc vistosa fins i tot, cap placa ho indica, però on ara s’alça un edifici de vivendes hi va haver el taller d’Eudald Puntí, on el jove Gaudí va aprendre els oficis de vidrier, forjador ceramista i fuster. I per als seus fans incondicionals, és recomanable perdre’s pel districte de les Corts: al passeig de Manuel Girona es podran trobar cara a cara amb un Gaudí de bronze i de mida natural. Aquest selfie val un imperi per a un turista.