Alborán triomfa a Cap Roig

Davant la idea que els baladistes romàntics són senyors antics i passats de moda, Pablo Alborán ha demostrat que no és així, que les cançons sobre sentiments d'amor fou, abandonaments, desesperació i cors oberts en canal desperten un profund interès en l'afició. Doblet del cantant (i compositor) malagueny a Cap Roig, setmanes després d'omplir també dues nits el Palau Sant Jordi, i nova rendició davant l'evidència: Alborán despunta amb aclaparadora autoritat en el pop comercial espanyol i, si no s'espatlla, tenim artista per estona.

En lloc de buscar la sintonia amb el gran públic per la via de la vulgarització musical, ell ofereix una elegància, una classe que aflora en el seu tercer disc, Terral, protagonista del repertori d'ahir a la nit des de la peça que va obrir el recital, Está permitido. «Y hoy me he levantado pensando en tus abrazos / Buscando una sonrisa que me nuble los fracasos». Ritme pop amb inflexions melodramàtiques i tornades amb convulsos replecs, més llargs del que els cànons radiables aconsellen (com passa amb els d'Alejandro Sanz), i una vocalització amb vistes al sud, tocada pels seus distintius melismes aflamencats. «Bona nit, família, ¿com esteu?».

SUAU LLATINITAT/ En la següent peça, La escalera, no hi va haver una tornada sinó dues, que no sigui dit. Desplegament de recursos. Cadència llatina i una trompeta que dibuixava siluetes jazzístiques. Alborán va donar «gràcies de cor» a Cap Roig, i va avisar: «Em deixaré la pell per vosaltres». La seva demostració va anar  endinsant-se en la suau rumba de Pasos de cero per seure després al piano en dues refinades peces noves, Ecos i Recuérdame.

Cançons que rendeixen culte a l'amor i la sensualitat, que solen acumular generoses cites a petons, llavis, pells i llençols. Si la seva vida és com les seves lletres, deu estar exhaust. Quin cansament. Emocional i de l'altre. A vegades es passa de sentimentalisme, però ja se sap, quan un està enamorat pot perdre de vista els límits de la cursileria. En aquest estat sembla estar sempre Alborán, i aquí s'ha de situar també el seu públic. Amb una actitud cínica o sarcàstica no és possible accedir al seu món, a cançons que basculen al voltant d'una idea total del sentiment afectiu, com Quimera i Un buen amor, que a Cap Roig va fondre entre sinuoses cadències llatines.

 

SIGNES DE MADURESA / La ració de material nou es va interrompre quan va rescatar Desencuentro, del primer disc, i Quién, del segon. La distància entre les seves primeres cançons  i les noves és notable i es va apreciar fins i tot més en aquest juganer, innocent, Caramelo, amb què no sembla que ens separin quatre anys, sinó potser vint. Alborán en té només 26, però se'l veu crescut, la seva música ha guanyat plecs i colors, i mostra més registres com a intèrpret i entertainer. La seva banda, dirigida ara per l'argentí Adrián Gonzalo Schinoff (associat a artistes com Rosario, Estopa o Coti) el va acompanyar amb maneres sofisticades, alternant tocs de latin-jazz amb un moderat simfonisme en peces com Miedo, que Alborán va introduir amb un solo de caixó a mitges amb el percussionista.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si fa dos anys, a Cap Roig mateix, Alborán va sorprendre adaptant al català unes estrofes de Solamente tú, ahir a la nit va portar una mica més lluny l'aposta. Va anunciar «un regal» i va caure Paraules d'amor, de Serrat, peça que tots dos van gravar en l'Antologia desordenada del cantautor del Poble-sec. «Una peça que per a mi significa moltíssim», va confessar. Va ser el pòrtic d'un tram intimista, amb fibra acústica i tamborets en escena, on es va deixar anar més com a intèrpret, improvisant una arravatada introducció flamenca en aquest distingit fado mediterrani que és El beso i posant a prova el seu aguant pulmonar a Te he echado de menos.

Intensitat i brots de rauxa («¡Treu-te  la samarreta!») sufocats per Alborán, que va preferir aturar-se per elogiar el públic. «Que bé que m'ho passo en aquesta terra. Aquí hi ha molta màgia». I viatges als seus joves clàssics al tram final, de Tanto a Solamente tú, barrejats amb una obra fresca que insinua que, potser, el millor estigui encara per arribar.