La llavor de la novel·la policíaca

Tretze contes. Una bonica xifra, per mostrar els inicis d'un gènere que a finals del segle XIX i principis del XX desplegava la seva fascinació per alambinats enigmes per armar un assassinat i servir de passatemps, de problema intel·lectual als lectors. L'artífex de l'antologia El cuerpo del delito (Siruela) que reuneix aquestes històries essencials és Juan Antonio Molina Foix (germà de Vicente), editor, traductor, autor i estudiós de la literatura fantàstica i policíaca clàssica i un enamorat del segle XIX (recentment ha traduït els contes de Stevenson i té entre mans una antologia de relats sobre escriptors de Henry James).

L'objectiu era fer una photo finish de les primeres passes del gènere, però evitant els exemples més vistos. «Volia que no fossin gaire coneguts, amb l'única condició que la seva qualitat fos excel·lent i que hi hagués, entre altres, una gran varietat en el tractament dels temes». I així ha sigut, per començar el recorregut no comença amb Edgar Allan Poe i Els crims del carrer Morgue, cap al 1841, tradicional quilòmetre zero del gènere. Molina Foix proposa una data anterior, el 1834, amb un relat de Nathaniel Hawthorne. «Poe era un gran admirador de l'autor de La letra escarlata i possiblement va llegir aquest conte», i desestima els ja sabuts relats del detectiu Auguste Dupin a l'hora de seleccionar el conte de Poe.

Grans autors es donen cita en el llibre. Com Charles Dickens, molt amic d'un inspector de policia a qui solia acompanyar en les seves passejades nocturnes per inspirar-se en les seves ficcions; o Wilkie Collins, col·laborador de Dickens i autor de La pedra lunar, saludada unànimement com la primera novel·la policíaca de la història; l'humorista Mark Twain; el no menys divertit Oscar Wilde, i una irònica i cruel història de Jack London.

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

Naturalment, no hi pot faltar un relat sobre Sherlock Holmes. Escollir un sol conte no ha sigut fàcil. Molina Foix, que els va traduir tots per a l'editorial Valdemar, finalment, es va decantar pel favorit d'Arthur Conan Doyle, La banda moteada. L'antòleg s'admira de la incombustibilitat del detectiu de Baker Street, de qui aquesta mateixa setmana s'estrena la pel·lícula Mr. Holmes, una nova aventura apòcrifa que el recrea, amb la cara de Ian McKellen, nonagenari i als anys 40. «El de Holmes és un cas insòlit, els seus llibres se segueixen venent i sempre hi ha algú disposat a treure suc al personatge. He disfrutat molt amb Sherlock, la sèrie televisiva anglesa, perquè tot i que en versió modernitzada manté íntegre l'esperit de les novel·les i relats. En canvi les pel·lícules de Robert Downing no tenen gaire a veure amb l'original».

RARESES / La selecció s'atura als anys 20 -«després d'aquella data la novel·la policíaca es fa més psicològica i dóna pas a la novel·la negra»- i presenta com a curiositat un relat de Jacques Futrelle -un dotat autor nord-americà que va morir en el Titanic-, una enginyosa història d'assassinat en una habitació tancada, i un altre de la baronessa Orczy, creadora de La Pimpinela Escarlata i que constitueix l'únic element femení de tota l'antologia. De cloenda, una indagació del pare Brown firmada per Chesterton és també el favorit de l'antòleg i de Jorge Luis Borges, que va arribar a dir que la policíaca és la primera forma de la literatura popular que confereix algun sentit poètic a la vida moderna.