El testament ajornat de Mankell

El gener del 2014, amb 65 anys, l'escriptor suec Henning Mankell es va enfrontar a la veritat: aquell dolor a les cervicals que el molestava des de feia un temps era producte d'una metàstasi en una vèrtebra derivada d'un càncer de pulmó, amb molt mal pronòstic. Durant un mes va quedar paralitzat per la notícia: en els quatre següents va escriure un llibre de records vitals i reflexions que podria haver sigut el seu testament (però que quedarà en suspens). Arenes movedisses es publica demà en català i castellà (Tusquets) i afortunadament no serà l'últim llibre de l'autor, a qui el molesta que el recordin només com el creador de l'inspector Wallander i no, també, per les seves novel·les sobre el continent africà. Mankell va reaccionar bé a la quimioteràpia, manté a ratlla la malaltia i fins i tot acaba de publicar, a Suècia, una altra nova novel·la, Botes de goma sueques, la continuació de Sabates italianes.

Arenes movedisses és a la vegada una crònica de com Mankell es va enfrontar als primers embats de la malaltia, una biografia desordenada, amb continus viatges al passat, i una sèrie d'opinions, entre militants, malastrugues i naïf, sobre diversos temes que l'obsessionen. A l'escriptor no li marxen del cap imatges com les dels nens de la seva edat que morien al caure en forats al gel, els soldats enfonsats a les trinxeres a Flandes que esperen l'arribada del gas mostassa, els fills morts reproduïts al costat dels vius en un retrat familiar del segle XVIII o les arenes movedisses que atrauen cap al fons a qui hi ha caigut, i que donen títol al llibre. Somnis o pensaments que remeten una vegada i una altra a la malaltia de qui es veu a si mateix com «un ésser humà que s'aferrava a la vora d'un banc de sorra mortal que se'l volia empassar».

Durant els quatre mesos en què se sotmet a quimioteràpia, Mankell elogia els avanços de l'oncologia moderna i, en un dels seus flaixos autobiogràfics, recorda que atenia trucades telefòniques per a la televisió sueca el dia que Uri Geller armava el mateix número de la cullereta que a Espanya va muntar a Íñigo. «No hi ha gaire distància entre Uri Geller i el cinisme de tots aquests especuladors que utilitzen els malalts de càncer provant de vendre'ls tota mena de teràpies inútils», opina.

LA INFÀNCIA / Després de conèixer la gravetat del seu mal (pintava molt pitjor al principi), Mankell explica que no va deixar de pensar en la seva infància: «De sobte va ser com si la vida s'estrenyés [...] En el caos emocional en què em vaig trobar immers de sobte després que la torticoli es convertís en càncer, em vaig adonar que la memòria em porta no poques vegades a la infantesa». Mankell recorda escenes de la seva infància, de la seva joventut conflictiva (va deixar l'institut als 16 anys, va passar mig any a París vivint en una pobresa de les d'agafar burilles per terra, es va embarcar com a marí mercant) i dels seus inicis com a director de teatre i aspirant a escriptor, incloent-hi una escena que li va fer replantejar-se la vida, a Salamanca: el rampell d'un cambrer fart de queixes que de sobte va tirar la safata amb tot el seu contingut a terra, es va treure el davantal i va plantar la feina. Encara que el llibre és només parcialment biogràfic: ni una referència al seu sogre, Ingmar Bergman, una de sola, de passada, a la seva creació més coneguda, Wallander...

Sí que hi ha, en canvi, moltes reflexions sobre dos temes que el preocupen fins a l'obsessió: una fixació malaltissa pel futur mil·lenari dels residus nuclears, l'arribada d'una futura era glacial que acabi amb la civilització, la pervivència de les creacions dels primers artistes rupestres i del neolític, la indestructibilitat dels residus plàstics... Sempre el pas del temps i el contrast entre el que és durador i la imminència de la mort.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

TACITURN / I és que la malaltia ja era l'única cosa que li faltava a aquest suec amb un temperament més aviat taciturn i a qui li han passat coses tremendes. Haver vist la mort cara a cara moltes vegades a l'Àfrica, per sida, fam o violència, on va arribar «amb el propòsit, tan ferm com erroni, de trobar diferències entre els africans i jo» i l'únic que  hi va trobar «van ser similituds», haver vist com el cap d'un noi que el saludava des d'un autobús a l'autopista esclatava al xocar amb un pont i les restes anaven a parar al seu parabrisa o el pitjor que li pot passar a un nen, diu. Que la seva mare l'abandoni. (A sobre, quan es van trobar per primera vegada, en la seva joventut, quan ell s'hi va acostar ella va aixecar les mans i només li va dir: «no t'acostis gaire, estic refredada»; «Mai ho oblidaré. Cada vegada que escric una obra de teatre o un guió per a una pel·lícula, provo de superar aquesta situació i aquesta rèplica).

Mankell, fràgil, sent por. I per això escriu aquest llibre: «He intentat aixecar una estacada per resistir el que m'espanta».