Anacleto, agent doble

«Anacleto no falla mai». És la frase de guerra que repeteix Imanol Arias al llarg de l'adaptació cinematogràfica d'un dels tebeos més cèlebres de la cultura popular espanyola i que ara es vesteix de llarg per convertir-se en una de les pel·lícules més enginyoses i trepidants de la temporada. Sorgit de la imaginació i el traç de l'historietista Manuel Vázquez Gallego als 60, Anacleto es va convertir en la particular versió hispana de l'arquetip d'agent secret que havia contribuït a assentar algunes icones anglosaxones com James Bond o Superagent 86. Però, com no podia ser d'una altra manera, es trobava revestit en aquest cas dels tics i les particularitats de la nostra idiosincràsia al mateix temps que s'inundava del costumisme de l'època a través de l'element satíric propi de l'Escola Bruguera.

I tot pleat mitjançant una deliciosa combinació d'humor i acció, de riure i frenesí cinètic non-stop, que ha sigut el que ha aconseguit plasmar a la perfecció Javier Ruiz Caldera en aquesta revisió de les aventures del personatge, aportant tota la màgia de l'original i moltes dosis de frescor contemporània, com marquen els nous temps.

IMANOL NO FALLA MAI / El punt de partida era el següent: ¿què se'n deu haver fet d'Anacleto 30 anys després? ¿Com es trobarà integrat dins de la societat actual? Aquest és el repte davant el qual s'enfrontaven els guionistes de la pel·lícula, Fernando Navarro, Pablo Alén i Breixo Corral (aquests dos últims també responsables del llibret de 3 bodas de más) a l'hora de donar-li una nova vida al personatge. I com a resultat ens trobem davant un Anacleto crepuscular que se sent «massa vell per a això», però que continua amb el mateix esperit intrèpid de sempre, disposat a lluitar per instaurar el bé en un món en què ja no sembla tenir cabuda, en una Espanya acusada per les retallades en què ni tan sols hi ha diners per mantenir l'agència de seguretat. Però ell continua, amb la seva elegància, lluitant contra el seu arxienemic, Vázquez (interpretat per Carlos Areces), i havent de defensar el seu fill, Adolfo, que ni tan sols coneixia la seva identitat secreta i que ara es troba en perill.

QUIM NO FALLA MAI / Quim Gutiérrez dóna vida a Adolfo. Ell és el representant de les noves generacions. Un home en la trentena amb problemes mundans, normals i corrents, que té com a màxima preocupació el fet de ser incapaç de treure's el carnet de conduir i enfrontar-se a la ruptura amb la seva nòvia, Katia (Alexandra Jiménez), que l'abandona perquè no troba al seu costat prou dosis de diversió i aventura.

Quan conegui la verdadera ocupació del seu progenitor es veurà immers en una aventura inesperada que capgirarà la seva vida i s'adonarà que la sang d'Anacleto, corre per les seves venes. I és que relacions paterno-filials es converteixen en un dels eixos principals de la pel·lícula. La distància que havien mantingut els dos personatges al llarg del temps es dissoldrà quan hagin de lluitar junts per la seva supervivència, al mateix temps que hi haurà espai per a les confessions, l'acostament emocional i la comprensió mútua. Pare i fill es convertiran en un tàndem imbatible.

Notícies relacionades

«No volíem fer un exercici nostàlgic»

'Anacleto: agente secreto', pare, espia i pagès

RUIZ CALDERA NO FALLA MAI / El gag i l'element humorístic es converteixen en dos dels components essencials que fan avançar l'acció de la pel·lícula. Javier Ruiz Caldera ja havia demostrat el seu talent en les seves anteriors pel·lícules, totes inserides dins del gènere de la comèdia però des de diferents perspectives: l'spoof a Spanish movie, el fantasticoadolescent a Promoción fantasma i la romcom a 3 bodas de más. Ara torna a superar-se a si mateix en un encara-més-díficil: l'acció al més pur estil de Hollywood amb aire castís i popular.

VÁZQUEZ MAI FALLA / Anacleto: agente secreto beu del cine d'espies, també del de superherois. Però el director és capaç d'integrar tota mena de referències per passar-les a través del filtre de la seva poderosa personalitat. Hi ha al·lusions a Missió: Impossible, a les buddy movies dels vuitanta com Arma letal, i també a directors recents experts a barrejar gèneres com Edgar Wright (Zombie's party), així com també als nous mestres de la comèdia més gamberra nord-americana. I per descomptat, un respecte reverencial al material d'origen, als còmics de Vázquez, al seu univers i la seva essència, a les situacions hilarants i plenes de grotesca ocurrència i sense complexos. El seu esperit recorre la pel·lícula des del principi fins al final i està present sobretot en algunes escenes memorables, com la que protagonitza una Rossy de Palma reconvertida en personatge bruguerià per excel·lència. Un autèntic festí d'aventures i riallades.