«No volíem fer un exercici nostàlgic»

Amb tan sols quatre pel·lícules, Javier Ruiz Caldera (Barcelona, 1976) s'ha convertit en un dels talents més sòlids dins del cine espanyol en un gènere, el de la comèdia, que necessitava urgentment noves dosis de renovació i frescor. Després de la brillant 3 bodas de más, amb Anacleto: agente secreto torna a posar en funcionament la seva maquinària de perfecció estilística i la seva capacitat per connectar amb l'espectador per oferir-nos un nou hit ple d'energia, humor i acció.

-¿El còmic era per a vostè un món pròxim abans de fer Anacleto?

-Ho era i ho és. Com qualsevol nen que no practicava cap esport ni li agradaven els cotxes, la meva infància consistia bàsicament a llegir còmics. Quan treia bones notes els meus pares em regalaven tebeos, però en aquella època no sabia diferenciar quins eren espanyols o estrangers. Jo crec que la pel·lícula és una mica conseqüència d'això. És Bruguera, però l'hem rodat com si fos una pel·li de Marvel o de DC. Aquells universos comiquers estan barrejats, i crec que la pel·li destil·la aquestes referències.

-Tenint una tradició de còmics i de tebeos tan potent… ¿per què és una veta cinematogràfica que aquí no s'havia explorat gaire fins ara?

-Els productes més rendibles en l'actualitat són les adaptacions de còmics americanes. ¿Per què no fer-les aquí? Crec que els productors s'estan adonant i estan provant per veure com funcionen. A més, hi ha una nova generació de directors que hem crescut llegint aquests còmics i ens entusiasma la idea de posar-los en imatges, perquè és un caldo de cultiu que hem mamat i que hem assimilat.

-¿Quins van ser els principals reptes als quals es va enfrontar a l'hora de portar Anacleto a la pantalla?

-El còmic i el cine són disciplines totalment diferents, dos tipus de llenguatge. Nosaltres hem intentat fer-ne una translació, no una adaptació. I hem hagut de prendre'ns certes llicències i allunyar-nos de l'exercici nostàlgic per fer una comèdia d'acció. Però el que sempre ha prevalgut ha sigut l'afecte i el respecte pel material original.

-¿Sempre havia tingut Imanol Arias al cap per interpretar Anacleto?

-Sí. Jo volia plantejar-ho com una mena de Sense perdó del còmic. I Imanol ha aconseguit compondre un Anacleto mític i amb un carisma demolidor, amb una elegància i una entrega que no havia vist mai. I amb aquell toc crepuscular que era el que buscava.

-¿Què és el que més li interessa de la comèdia com a mitjà d'expressió?

-L'humor és molt important en la meva vida i intento traslladar això al cine. Si algú em fa riure, sento més empatia amb aquella persona. Per això em sento feliçment encasellat com a director de comèdies, encara que se suposa que és un gènere que atorga menys prestigi.

-Però les seves pel·lícules tenen un toc d'autor. 

-Bé, tampoc hi ha una intenció explícita en la recerca d'una autoria (rialles). Però sí que sóc molt exigent, com a espectador i com a director. Per això sempre intento fer coses diferents, buscar l'originalitat i llançar-me a la recerca de reptes nous. És una cosa que m'estimula, igual que barrejar gèneres amb la comèdia més pura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Quin creu que és el mal de la comèdia actual?

-El gran enemic de la comèdia és la previsibilitat. Com a espectador això ho percebo de seguida, quan recorren a fórmules típiques i personatges que es converteixen en clixés. Però quan veig una cosa diferent i em sorprèn, ja em tenen guanyat.