«Em veuen com una tristoia»

-Vostè ja va interpretar una dona que perd el seu fill a Tres colors: Blau...

-Sí, i m'ha costat 20 anys tornar al tema. En aquest temps em van oferir dues pel·lícules que van resultar ser molt bones sobre el mateix assumpte, i les vaig rebutjar.

-¿No volia tornar a uns llocs tan foscos?

-No és això, m'agrada la foscor. Has de descendir al punt més fosc per trobar la llum, per conèixer-te a tu mateix i purificar-te. Però sempre he tractat de fer una mica de tot. Encara que no t'ho creguis, fins i tot he fet comèdies. Malgrat això, tots em veuen com una tristoia.

-El fet de ser mare, ¿la va afectar a l'hora d'interpretar aquest paper?

-No, no acostumo a fer paral·lelismes gaire literals entre els meus personatges i la meva pròpia vida. En lloc de penetrar en memòries intento fer-ho en la meva imaginació, per a mi és un terreny més fèrtil. No és que tingui por, al contrari: un intèrpret sempre està al caire de l'abisme, i això és bo.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-El director de L'attesa, Piero Messina, és novell. ¿Què el va fer confiar en ell?

-És una qüestió de nas. Un actor sempre es deixa guiar per la seva intuïció. Mai m'ha importat prendre riscos. Prendre'ls fa que aquest treball valgui la pena.