Davant del bastó de Mengele

Marceline Loridan-Ivens té avui 86 anys i ha trigat tota la seva vida a ser capaç d'escriure, com en una carta oberta, al seu pare, Y tú no regresaste (que publica Salamandra dimecres que ve). Ell va morir a Auschwitz. A ella li va anar de poc. Tenia 15 anys i va ser detinguda, com ell, per ser jueva i formar part de la Resistència francesa. A Auschwitz va passar més d'una vegada «davant del bastó de Mengele» amb el qual el temible metge de les SS decidia qui era enviat a les cambres i qui seguia amb vida.

Notícies relacionades

Rosenberg. Una ment nazi

Elionor i l’amor

Al camp es va poder abraçar per última vegada al seu pare, tot i que li va costar una pallissa, quan el destí va voler que les respectives files de presos en què es desplaçaven per anar a treballar es creuessin. Després va ser traslladada al camp de Bergen-Belsen: «No més gas. No més aquella gola oberta on podien llançar-nos d'un moment a l'altre, a nosaltres, les noies de Birkenau (...). No més xemeneia. Ni crematori. Ni la pudor dels cossos que cremaven. Per això jo cantava mentre tremolava a la teenda plantada sota la neu. Tan sols hi havia la barbàrie comuna, la fam, els cops, la malaltia, el fred».

Després de la guerra, Loridan-Ivens va patir la incomprensió dels que no havien sigut deportats, com la seva mare, que només li va preguntar si l'havien violat. Al camp, va fer el possible per viure; però, després, admet, va intentar suïcidar-se dues vegades. La culpa del supervivent.