Rosenberg. Una ment nazi

Durant els judicis de Nuremberg, el 1945 i 1946, abans de ser condemnat a mort amb altres jerarques del Tercer Reich per crims contra la humanitat i crims de guerra i executat a la forca, Alfred Rosenberg va fer constar en acta que «la idea de la destrucció física d'eslaus i jueus, és a dir, del genocidi pròpiament dit (...) no se li havia passat mai pel cap» i encara menys l'havia «propagat d'alguna manera». Res més allunyat de la realitat. Hitler l'anomenava «guardià de l'Est» i, no sense certa ironia, «pare de l'Església del nacionalsocialisme». Va ser el gran ideòleg del nazisme i en els seus discursos i escrits va proclamar la necessitat de l'«ex-termini biològic de tot el poble jueu», convertint-se així en un dels artífexs de l'anomenada solució final. «Difícilment trobarem un altre líder del nacionalsocialisme que es mereixi sense reserves el qualificatiu de criminal per convicció com Rosenberg, ja que va creure fins al final en el que predicava», opinen els historiadors alemanys Jürgen Matthäus i Frank Bajohr, que s'han encarregat de la completíssima edició, publicada per Crítica, dels diaris, majoritàriament inèdits, que va escriure entre 1934 i 1944 l'home que, segons el seu biògraf, Ernst Piper, va fer gala d'un «antisemitisme francament monomaníac».

També fervent antibolxevic i anticatòlic, les seves anotacions revelen, segons Matthäus i Bajohr, «una notòria falta d'empatia a més a més d'un sorprenent desinterès per les inhumanes i criminals conseqüències» dels seus actes, i sorprèn el «silenci gairebé total» en les 460 pàgines del diari sobre les «mesures exterminadores» i l'Holocaust, reflexions i idees que Rosenberg sí que va reflectir en documents, discursos i articles que els historiadors inclouen en el volum amb una extensa i contextualitzadora introducció.

Els diaris es publiquen ara per primera vegada íntegres des del 2013, quan van ser llegats al Museu Memorial de l'Holocaust dels Estats Units. Havien servit com a prova en els judicis de Nuremberg i va ser llavors quan un membre de l'acusació, Robert M.W. Kempner, va decidir custodiar-los apropiant-se'ls i emportant-se'ls a casa seva, on van estar fins a la seva mort, el 1993. Després d'una dècada durant la qual probablement se'n va perdre una part i una altra va ser sostreta i venuda per algú que feia barates, es va poder recuperar el gruix dels manuscrits que són, juntament amb els del ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, els únics diaris personals conservats d'alts jerarques nazis.

«FOCUS DE PUS» / Escrits sense la voluntat que algun dia veiessin la llum pública, mostren un Rosenberg ambiciós, presumptuós, desconfiat i envejós, que fa gala d'autocompassió i eludeix les referències a la família o als amics però que en canvi sí que detalla la seva rivalitat amb la resta de capitostos alemanys, que no veien amb gaire bons ulls la seva autofama d'ideòleg. No es talla per exemple a qualificar de «focus de pus» Goebbels, amb qui hi va haver una mútua animadversió i sobre el qual anota tota observació despectiva sentida als cercles del partit, o a titllar Ribbentrop, ministre d'Exteriors, de «paio realment idiota» i arrogant.

Rosenberg, nascut a Estònia el 1893, va estudiar Arquitectura i va emigrar a Alemanya el 1918. Des dels inicis, quan va mantenir el partit viu durant l'empresonament de Hitler pel putsch de Munic de 1923, i fins a la seva mort, ja va guardar lleialtat al seu líder, que es va inspirar en l'antisemitisme del primer llibre del seu acòlit, La huella del judío a lo largo de la historia (1920) per a Mein Kampf (La meva lluita). Rosenberg depenia servilment de Hitler i li mostrava autèntica devoció fins al punt de prendre «detallada nota de qualsevol petita mostra del seu favor, com encaixades de mans, copets a l'espatlla i paraules d'ànims». Així, el 14 de maig de1934, escrivia: «El Führer em va agrair la meva tasca donant-me diverses vegades la mà»; o, l'abril de 1940: «Quan li vaig donar els meus regals al Führer -un gran cap de porcellana de Frederic el Gran, entre altres coses-, li van saltar les llàgrimes». No obstant, el 26 d'octubre de 1944, s'apunta un distanciament: «Jo [subratllat] no tinc des de fa vuit mesos cap possibilitat d'entrevistar-me personalment amb ell».

Notícies relacionades

Davant del bastó de Mengele

Els botxins intel·lectuals de Hitler

EL 'BEST-SELLER' / El segon llibre de Rosenberg, El mito del siglo XX, on advoca per castigar la «profanació de la raça», va vendre un milió d'exemplars des de 1933 fins al final de la guerra i va consolidar la seva fama d'ideòleg del partit. Però va estar relegat a un segon pla fins que va dirigir el Comando Reichsleiter, que va orquestrar el robatori i l'espoli d'obres d'art a jueus per aprovisionar Hitler, Göring i els museus del Reich, i fins que Hitler el va nomenar, el 1941, ministre per als immensos Territoris Ocupats de l'Est (del Bàltic al Caspi). Allà, principal escenari de la solució final, va promoure una política radical de pacificació, germanització i saqueig que, a base d'afusellaments massius, va assassinar milions de civils.

FRANCO I ESPANYA / Rosenberg reflexiona sobre la guerra civil a Espanya. «Una Espanya aliada d'Alemanya significaria, als ulls de París, el trencament d'un flanc que sempre ha considerat segur (...) -escriu el setembre de 1936-. Els francesos i els anglesos faran tot el que estigui a les seves mans per, almenys, convertir Catalunya en un Estat de contenció». I es preocupa perquè «Franco no vol saber res d'antisemitisme». «No és clar si per respecte als seus jueus marroquins (...) o perquè encara no ha comprès que el judaisme s'està venjant d'Isabel i Ferran», va anotar qui presumia d'entendre la política mundial.