'La visita', terrors essencials.

M. Night Shyamalan

M. Night Shyamalan sembla haver tornat a la cleda. Després d'una sèrie de pel·lícules d'alt pressupost en què no aconseguia trobar el seu verdader espai com a autor, ara recupera part de la seva essència a La visita, una petita producció en què sí que és capaç de controlar fins al més mínim detall i en què torna a recuperar la confiança demostrant que segueix sent un mestre del suspens i un expert a l'hora de configurar relats amb una bona càrrega simbòlica.

En aquesta ocasió, la reflexió que subjau darrere les imatges de La visita no té a veure amb metàfores mediambientals o polítiques, com passava en pel·lícules com El incidente o El bosque. Aquí, el protagonista és el mateix cine i també el mateix Shyamalan. El director sembla com si volgués acostar-se al llenguatge cinematogràfic per primer cop, com si estigués jugant a través de Becca, la nena que funciona com el seu àlter ego, buscant testimoniar amb la seva càmera la primera visita que fa amb el seu germà a la casa dels seus avis materns. El realitzador en tot moment se situa des d'una perspectiva omniscient, movent tots els fils, però aquests semblen esvair-se sota la seva batuta mestra, al fer-nos partícips de la història d'una manera molt directa, utilitzant els pressupostos del found footage per capgirar-los i gestionar-los al seu aire.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I com no podia ser d'una altra manera, La visita inclou un gir final, marca de la casa, encara que tan burleta que es converteix en pur plaer, gairebé a manera de disbauxa sorprenent absolutament deliciosa.

BEATRIZ MARTÍNEZ