M. Night Shyamalan «¡No expliquin a ningú com acaba 'La visita'!»
M. Night Shyamalan «¡No expliquin a ningú com acaba La visita!»_MEDIA_1 /
M.Night Shyamalan sembla content i relaxat amb la seva última pel·lícula, La visita. Amb ella recupera l'esperit dels seus inicis i abandona els grans pressupostos per configurar una cinta de terror molt essencial en què es pot dedicar a controlar tots els elements, dirigir la posada en escena i, per descomptat, modelar la tensió a través de la narració. A La visita, estrenada divendres, el director d'origen hindú relata la història d'una parella de germans que van a la granja dels seus avis a passar un cap de setmana amb ells. Una vegada allà, els joves descobriran que als avis els passa alguna cosa estranya. No estem autoritzats a explicar res més, sota risc de rebentar la gran sorpresa, genuïnament shyamalanesca, que amaga la pel·lícula.
D'alguna manera, el director d'El sexto sentido s'ha tret un pes de sobre després dels seus fracassos comercials amb Airbender, el último guerrero i After Earth. Recuperat per a la causa, el director es mostra més bromista que mai en la seva visita de promoció a Madrid mentre ens revela alguns dels secrets sobre el seu cine.
-¿Per què va triar el found footage per explicar aquesta història?
-Jo faig una distinció entre documentals i found footage, i per a mi La visita té més del primer que del segon. Incideixo més en l'element documental i introdueixo una mica de found footage en els últims 12 minuts. Crec que el format documental és una arma molt poderosa, perquè ens dóna una perspectiva directa del narrador en primera persona, i això suposa que t'impliquis directament amb ell. En aquest cas, és Becca, la protagonista, qui ho controla tot (la il·luminació, el so, els angles de càmera i l'enquadrament). Això significa que hi ha un diàleg visual amb el que estem veient. Crec que és una manera bonica de relacionar-se amb el cine. Molt més que el found footage, que és més aspre i té un estil més brut. També és menys controlable. I jo volia que tingués un punt de vista immediat.
-Aquesta és una pel·lícula de pressupost més reduït. ¿Ja s'havia cansat de les imposicions dels grans estudis?
-Quan fas una pel·lícula d'alt pressupost hi ha molts més elements que has de controlar, tot es torna complicat, sempre has d'estar justificant cada pas i es coarta la creativitat. No et deixen seguir els teus instints, tot està molt mesurat i quadriculat. No cal dir que és molt difícil trobar un equilibri entre la part artística i la comercial. Quan treballes amb pressupostos més baixos deixes de sentir tant la pressió.
-Les seves pel·lícules solen construir-se al voltant d'un gir final que altera la percepció de tot el que hem vist. M'agradaria saber com elabora els guions, si a partir d'aquesta idea o per contra és una cosa que acaba arribant.-Té a veure amb els personatges i amb l'enfocament amb què els presents. Per exemple, tenim una infermera que odia els seus pacients, però no te n'adones fins deu minuts abans d'acabar la pel·lícula, quan en mata un. No és que sigui un xoc final, sinó que és informació sobre el personatge que tu t'has anat guardant o modulant al llarg de la narració. Revelant a poc a poc. Totes les grans pel·lícules de suspens utilitzen aquests elements. Per exemple, Psicosi, o Sospitosos habituals. O el cas modèlic d'El planeta dels simis.
-¿Becca seria un àlter ego seu? ¿Volia d'alguna manera reinventar-se a través d'ella?
-Sí, totalment. Em sento molt identificat amb Becca, encara que jo era molt pitjor que ella quan tenia la seva edat (rialles). Era insuportable i pretensiós i era impossible tenir una conversa normal amb mi sobre cine, perquè sempre havia de dir l'última paraula. Fins i tot avui dia a casa poso regles a la meva família mentre mirem una pel·lícula. No es pot parlar, no es poden fer comentaris. Sóc molt purista i molt pesat en aquest aspecte.
-A més a més de terror, en aquesta pel·lícula introdueix per primera vegada l'element de l'humor.
-Pot ser que fins ara les meves pel·lícules hagin semblat sempre molt serioses, però el cert és que valoro molt l'humor. Però és la primera vegada que faig una pel·lícula íntegrament de terror. I em semblava molt interessant intercalar-hi l'humor per anar marcant el ritme. Això és molt difícil de fer, però si surt bé és una combinació fantàstica, perquè et permet donar sortida a tota la tensió mitjançant un esclat de riure.
-En les seves pel·lícules acostuma a utilitzar la família com a eix vertebrador de les trames.-Com que sóc escriptor de les meves pròpies històries em nodreixo dels elements que tinc al meu abast. He crescut en un nucli familiar molt fort i a més a més em vaig casar molt jove. Si parlo d'una invasió alienígena només se m'acut posar el focus d'atenció sobre una família, perquè és l'única cosa que conec. Si estigués solter, potser escriuria sobre noies que no em fan cas en les cites i, enmig de tot això… pam, ¡vénen els àliens!
Notícies relacionades-Últimament amb el fenomen de les sèries la gent està molt sensible amb el tema dels espòilers. ¿Quan podrem dir què els passa als avis de Becca?
-Et respondré: 20 anys com a mínim. Millor: ¡mai! ¡No li expliquin a ningú com acaba! ¡Que ara hi ha noves generacions que veuen les meves pel·lícules! Si un amic meu em diu què és el que passa en l'últim capítol de Juego de tronos, deixa de ser el meu amic a l'instant.
