El geni emmordassat

«Va ser un temps de maldat, i cap dels que vam sobreviure en vam sortir indemnes. No té sentit buscar herois i dolents o sants i dimonis perquè no n'hi va haver. Només víctimes», declarava el 1971 el guionista Dalton Trumbo, prova vivent del preu que es pot arribar  pagar a Hollywood per tenir més valors que la taquilla i la recerca de l'Oscar.

Trumbo va ser un dels guionistes de més èxit als Estats Units als anys 40, fins que la caça de bruixes -la persecució que el Senat i Hollywood van imposar sobre aquells professionals que havien coquetejat amb el comunisme- el va convertir en un pària, econòmicament arruïnat i socialment marginat. La seva història sens dubte mereix ser recordada perquè parla sobre «fins a quin punt envaeixen la nostra privacitat els que ens governen», explica

Bryan Cranston, que al biopic Trumbo, dirigit per Jay Roach i que s'acaba d'estrenar al Festival de Toronto, retrata l'escriptor com un garant de la llibertat d'expressió que va decidir posar la seva carrera i la seva vida en perill per defensar els seus principis.

Trumbo, que havia ingressat al Partit Comunista el 1943 quan la Unió Soviètica era aliada dels Estats Units i els horrors de l'estalinisme encara no havien sortit a la llum, va passar 11 mesos a la presó per desafiar el Comitè d'Activitats Antiamericanes, al negar-se a delatar altres col·legues que compartissin les seves creences. Segons el protagonista de Breaking bad, el seu cas «és un emblema de tota la gent que ha sigut oprimida al llarg de la història, dels afroamericans als gais, i que ho segueixen sent». Al sortir de la presó, tant ell com molts companys van ser vetats pels grans estudis.

Malgrat això, Trumbo va seguir treballant sense descans, vivint de forma anònima, cobrant salaris irrisoris i fent servir fins a 13 pseudònims. Dos dels guions que va escriure en aquella època van guanyar dos Oscars -per Vacances a Roma el 1954 i El bravo el 1957- que, és clar, no va anar a recollir. Finalment, va tornar a rebre crèdit pel seu treball quan Kirk Douglas, protagonista i productor d'Espàrtac (1960), i Otto Preminger, director d'Èxode (1960), van ignorar la llista negra. «Si Hollywood s'hagués mantingut unida com els esclaus a Espàrtac la caça de bruixes podria haver-se evitat. La por ens converteix en covards i delators».

FALTA DE SUBTILESA / Mentre rememora el seu heroi treballant a la banyera, teclejant la màquina d'escriure amb un whisky en una mà i un cigarret a la boca, el Cranston de Trumbo s'instal·la en l'excés. «Era un home molt teatral», es disculpa l'actor. La mateixa falta de subtilesa perjudica el film en el seu conjunt malgrat que no evita mostrar les ombres del personatge

-les seves ínfules de superioritat moral, la seva tendència a parlar com un radical mentre vivia com un burgès-.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Jay Roach -més conegut per la saga Austin Powers- utilitza els diàlegs exclusivament per onejar ideologies, alhora que desaprofita l'ocasió de satiritzar la hipocresia i la paranoia de l'època al fer prevaldre una narració encotillada per la linealitat cronològica, i per una factura de telefilm, que aniquilen el drama.

És probable que Trumbo no estigués content amb Trumbo, i en realitat d'això es tracta. «Voltaire va dir: no estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho, i aquesta és la idea de la pel·lícula», explica Cranston. «Hi haurà gent de dretes que ens criticarà per haver-la fet, i estaré encantat que ho facin».