Orhan Pamuk: «La melancolia m'ajuda a escriure novel·les»

La primera impressió que impressiona el visitant a l'estudi d'Orhan Pamuk a Istanbul és la bellesa stendhaliana. L'extrema bellesa del finestral davant la taula de despatx des de la qual sol escriure, sempre a mà, el premi Nobel turc. La llum arrasadora ho inunda tot. Als seus peus, la mesquita de Cihangir i més enllà, el Bòsfor que separa les ribes europea i asiàtica. Fa dues dècades que Pamuk contempla la seva ciutat des d'aquesta talaia i molts més anys en què s'ha convertit gairebé sense proposar-s'ho en el seu cronista com Dickens ho va ser per a Londres o Proust per a París. «No ho vaig planejar, senzillament va anar així», afirma davant un exemplar del seu nou llibre, Una sensación extraña. El llibre segueix l'obsessiu relat de les desventures, d'un venedor ambulant, Mevlut, un cor simple, pels carrers de la metròpolis turca entre 1969 i 2012.

-¿Aquesta novel·la té a veure amb la seva pròpia estranyesa davant la modernització d'Istanbul?-He tingut la immensa sort de poder assistir com a testimoni als immensos canvis que s'han produït a Istanbul durant 50 anys, encara que els més significatius siguin dels últims 13. Mevlut, el meu protagonista, sent que no quedaran gaires empremtes de l'antiga ciutat que va conèixer i va estimar. Jo vaig aprendre a viure amb això i a acceptar-ho. En contrapartida, aquest sentiment, la melancolia, m'ajuda a escriure novel·les.

-¿L'escriptura és una manera de fixar el pas del temps?-Sí. La gent que pertanyem a la classe mitjana sentim la necessitat de registrar tot el que ens passa. En les meves novel·les tot ha de ser molt precís. Una estació inventada no seria tan convincent com la parada concreta de Cihangir, en aquest barri. Els meus lectors solen acostar-se i em diuen que es recorden de com la gent comprava als venedors ambulants despenjant una cistella des de la finestra de casa seva quan no hi havia ni ascensors ni telèfons.

-¿Què és el que l'impulsa a escriure aquestes històries, l'obsessió o la nostàlgia?-Totes dues. És important que les coses apareguin tal com eren perquè això acaba imprimint a la història una dosi més gran de veritat.

-¿I pot un premi Nobel, l'escriptor més famós de Turquia, barrejar-se amb la gent per recaptar les seves confessions més íntimes? 

-Sembla difícil, però sí. A base de paciència vaig establir una relació d'amistat amb els venedors ambulants. Recordo com, de nen, pujaven a casa a servir-te boza, la popular beguda que ven el meu protagonista, i s'instal·laven a la teva cuina. Quan la bona gent s'adona que no ets un espia del govern es relaxen i parlen de la seva vida.

-La boza, aquesta beguda que en teoria no té alcohol, però que en realitat sí que en té, és un bonic símbol de les contradiccions del seu país. 

-És veritat. Durant anys els turcs la prenien sabent íntimament que la seva religió els ho prohibia. Aquesta contradicció entre l'esfera pública i la privada és intrínseca al meu país. Em pregunto quina és la lògica d'aquest sentiment, que en el fons és molt conservador, no sé si té a veure amb la religió o amb el nacionalisme.

-En tot cas vostè com a novel·lista intenta no prendre partit. No jutja. 

-És que un novel·lista ha de mirar amb els ulls del seu personatge, sense imposar les seves idees. Després, naturalment, hi ha la teva part de poeta a l'hora de presentar-ho.

-Fa un any va dir a Barcelona que la identitat turca és no tenir identitat. ¿M'ho aclareix?-És una manera simplificada de dir que la nostra identitat sorgeix de dues idees contradictòries. Per un costat hi ha l'ésser conservador, l'islam, la cultura otomana. I per l'altre, el desig de ser europeus i moderns. No es poden agafar per separat, l'equilibri entre les dues idees és el que forma la nostra identitat. Nosaltres els turcs vam inventar la novel·la que parla del xoc entre Orient i Occident i jo continuo per aquesta via.

-¿Li pesa ser l'autor turc que expliqui el seu país a Occident? 

-Sempre intento evitar les preguntes polítiques per aquest motiu. No perquè tingui por dels atacs polítics, sinó perquè en el món anglosaxó sempre em pregunten per aquestes complexitats i contradiccions que no són fàcils d'explicar.

-No obstant, totes les seves novel·les, d'una manera o d'una altra, són polítiques. Vostè no ha defugit això.-Nieve sí que era una novel·la estrictament política. Aquesta última inevitablement acaba tenint un rerefons. El que més m'importa de la política és la seva vinculació amb la cultura, la religió i les transformacions de la vida quotidiana.

-És interessant veure com un escriptor laic com vostè manté un gran respecte a les formes religioses. Un respecte que els islamistes no practiquen a la recíproca.-Aquí hi tenim una altra contradicció i el primer a fer-la evident és Erdogan. Ell abans que religiós és conservador i utilitza aquest sentiment per canviar el sistema democràtic i per convertir-se en president, una maniobra que li ha fet perdre molts vots.

-¿Com porta la càrrega de ser considerat el gran antagonista d'Erdogan?-Vaig ser jutjat per aquest antagonisme [va denunciar el genocidi armeni], però tinc la sensació que també tindria problemes amb governs laics. No es tracta d'una cosa personal amb Erdogan, senzillament em repugna la idea de com utilitza l'estat totalitari per separar-se de l'elit occidentalitzada turca.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

-¿Segueix portant protecció?-Abans em custodiaven tres guàrdies, ara només un. La cosa va millorant [riu].

-Molts acusen Erdogan de maniobrar perquè els refugiats sirians es traslladin a Europa i obligar-la així a implicar-se en el conflicte.-Encara que se'ls volgués retenir, ells volen anar a Europa, on hi ha més riquesa i organització. Ara hi ha dos milions de refugiats a Turquia i les nostres capacitats són limitades. També s'ha de pensar que és injust que hàgim acollit dos milions de persones i els països europeus encara estan discutint si n'acullen 2.000 o 2.500.