Agustí Villaronga: «La societat tendeix a amagar les misèries»

La nova pel·lícula d'un dels pocs directors incontestables que segueixen en actiu al nostre cine, Agustí Villaronga (Palma, 1953), es va presentar ahir a la secció oficial a competició del Festival de Sant Sebastià. Han transcorregut cinc anys des del seu anterior llargmetratge, Pa negre (2010), l'adaptació d'una novel·la d'Emili Teixidor, amb la qual va obtenir per fi el reconeixement per part del públic i de l'Acadèmia del Cine a l'obtenir 11 premis Goya. Però el cine de l'autor mallorquí sempre ha sigut sinuós i esmunyedís, i mai ha transcorregut pels camins dels convencionalismes. La seva adaptació de la novel·la El rey de La Habana, de Pedro Juan Rodríguez, ens torna l'essència més pura i pertorbadora de l'autor. La pel·lícula fa olor de sexe, suor, sang i misèria i és d'aquelles obres que estan fetes de tripes, però també de cor.

-¿Com sorgeix la idea d'adaptar la novel·la de Pedro Juan Rodríguez?

 

-Jo coneixia el llibre anterior de l'autor, Trilogía sucia de La Habana, i aquest me'l va recomanar Luisa Matienzo, la productora de la pel·lícula, i just al llegir-lo em vaig sentir molt pròxim al seu món, malgrat que em feia molt de respecte aproximar-me a un país que no era el meu. No vaig intentar posar-me a interpretar tot allò, sinó únicament traduir-ho en imatges.

-Crec que van haver de suavitzar una mica el to…

 

-És que la novel·la de Pedro Juan Rodríguez és molt forta. El final resultava en aquest sentit massa pervers a l'hora de filmar. Violació, esquarterament… Una cosa és llegir-ho, però un altre veure-ho en una pantalla. Vaig pensar que aniria en contra de la pel·lícula, que a la gent li generaria rebuig.

-Però vostè es va atrevir a visualitzar algunes coses molt pertorbadores en algunes de les seves pel·lícules com Tras el cristal (1987), que no sé si es podrien fer en l'actualitat.

 

-Doncs sí, a vegades ho he pensat i crec que tens raó, que no es podria fer. Perquè tracta temes com la pederàstia, que són molt delicats. La societat actual tendeix a maquillar les coses o, si vostè ho vol, a amagar les misèries. Tot s'ha tornat massa fals. Jo he intentat a El rey de La Habana afrontar les emocions sense traves. I això és una cosa que gairebé no es fa.

-A la majoria de les seves pel·lícules, vostè ha intentat trencar amb els tabús i intentar explicar les coses d'una manera molt crua i directa, això és veritat.

 

-A mi no m'agrada la hipocresia. La gent està acostumada a veure sang a la televisió, a Joc de trons o a Walking dead, i no passa res. Però quan la insereixes en un context més realista, l'incomoda. Quan es veuen coses associades a la mort, que impliquen agressivitat i violència, l'ésser humà entra en conflicte moral. Per això m'agrada Haneke, perquè mai és gratuït, encara que pugui ser molt salvatge. Però si no es fa així, ¿de què estem parlant? ¿Per què s'han de disfressar les coses?

-Amb Michael Haneke té en comú la creació de monstres en el si de la societat.

 

-Bé, no sé si en aquest cas concret són monstres, jo diria que més aviat són víctimes. Els veig com a persones que es troben en una situació social molt precària i que intenten tirar endavant de la manera que poden. Quan es tracta de subsistir el primer que cauen són els valors, l'ètica, la innocència. Pedro Juan Rodríguez parla als seus llibres dels sense veu, aquelles persones que són tan primàries que no tenen ni accés a la cultura ni a sentiments familiars, ni d'amistat, i que acaben tenint una manera d'estructurar els pensaments de forma diferent.

-Són pobres pàries, desheretats, però la veritat és que provoquen molta tendresa.

 

-És veritat. Són persones que no tenen recursos i que l'únic que poden fer és tenir sexe i sobreviure. Estimar-se entre ells de la manera que saben, que no és ni bona ni dolenta, sinó que és simplement la que tenen.

-És la primera vegada que utilitza l'element de l'humor en una de les seves pel·lícules.

 

-Sí, a molta gent això li ha cridat l'atenció. M'he sentit còmode amb aquesta incursió, tot i que mai saps si funcionarà o no, perquè és un humor molt grotesc, de traç gruixut, perquè els personatges són molt primitius i no ho podia plasmar a la pel·lícula de manera gaire sofisticada.

-També és un relat picaresc, d'aventures i aprenentatge.

 

-Recull aspectes de la tradició de Cervantes, Rinconete y Cortadillo, el Lazarillo, Dickens… D'escriptors que utilitzaven el món lumpen i els ambients marginals, i a partir d'aquí veuen com sobreviuen tots aquests personatges dins de la societat. Però això és molt de l'autor, Pedro Juan Rodríguez, jo no m'ho puc atribuir.

-En aquest festival sembla que es critiquen totes les pel·lícules que tenen l'ànim d'explicar les coses d'una manera diferent. ¿Tan conservadors ens estem tornant?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

-Ens estem tornant conservadors al cine i en molts altres terrenys de la vida. Sembla que s'hagi de fer les coses de manera estàndard perquè agradin a tothom. Posar-los filtres per embellir-les. És una qüestió de sensibilitat. En realitat, es tracta de ser sincer i posar ànima en el que fas.