Emmanuel Carrère: «La conversió és un fet extrem i apassionant»

Un llibre sobre els inicis del cristianisme es va convertir l'any passat en la sensació literària a la laica França. La fascinació ha procedit en aquest cas del seu autor, Emmanuel Carrère (París, 1957), autor d'una extrema singularitat que ha barrejat el bagatge històric amb la seva pròpia i descarnada experiència -ja ho va fer amb Una novela rusa-, rescatant un episodi de la seva vida: la seva conversió religiosa, que com sant Pau el va transformar en un cristià ferotge. El procés va durar tres anys i després va desaparèixer. Avui es confessa agnòstic a El reino (Anagrama), que acaba d'aparèixer.

-¿Per què ha volgut recuperar  aquell home religiós en el qual ja no es reconeix?

 

-Vaig començar escrivint un llibre sobre com s'escriu un evangeli. Però a poc a poc se'm va imposar aquella etapa de la meva vida que creia haver oblidat. Vaig recordar que hi va haver una època de la meva vida en què vaig llegir els evangelis d'una manera molt diferent, els vaig llegir com a creient, i llavors vaig pensar que seria interessant recordar aquell moment.

-¿I com es va sentir?

 

-No puc dir que m'omplís d'alegria enfrontar-me a aquell record. Però diguem que no hauria escrit mai un llibre sobre la meva crisi religiosa. Em sembla que no és un tema prou interessant. Però a partir del moment en què em vaig posar a escriure un llibre sobre un assumpte molt més ampli, explicar aquesta petita experiència personal, estranya, d'un sentiment religiós de molt mala qualitat em va semblar legítima.

-La seva conversió va ser bastant abrupta. No li ha fet por mostrar-la gairebé com un acte de bogeria.

 

-En aquella epoca jo era molt infeliç, tant en la meva vida afectiva com en la professional -era un escriptor que no aconseguia escriure-, i en un moment donat la fe va aparèixer com una escapatòria a aquella depressió. Una conversió fa que et converteixis en una altra persona. En el meu cas, la raó és que no suportava ser jo. Per això m'hi vaig llançar amb moltes ganes.

-¿En una conversió sempre hi ha una debilitat psicològica?

 

-Es pot dir això i en part és cert. Totes les grans crítiques filosòfiques a la religió diuen que només és una il·lusió de consol que ens permet donar sentit a una vida desgraciada. Aquesta explicació s'ajustava a la meva experiència un punt neuròtica, però no seria honest identificar-la amb tothom. Hi ha gent per a qui la conversió religiosa és de bona qualitat.

-¿Ha volgut ser just i objectiu?  

-No crec en l'objectivitat, per això col·loco la meva experiència als meus llibres. Per recordar al lector que no està llegint la veritat, que simplement està llegint el que li explica Emmanuel Carrère, que no és la veritat. Però intento ser sincer, que no és el mateix que dir la veritat, intento ser honest.

-Però des de la distància.

 

-La meva postura és bastant clara. Sóc agnòstic. Algú que ha tingut una experiència sobre la fe, encara que no de bona qualitat i que no ha conservat cap creença però sí una familiaritat, fins i tot una amistat cap al cristianisme.

-¿Per això el llibre ha  sigut ben rebut pels lectors cristians?

 

-Perquè crec que el llibre transmet amistat respecte al cristianisme. És una amistat crítica. Penso que si el llibre ha tingut bona acceptació entre els cristians, deixant a un costat els integristes, és perquè d'alguna manera també expressa els seus propis dubtes i els ha servit per reflexionar.

-La novel·la sembla desenvolupar una tècnica policíaca en què el gran enigma és si Carrère ha acabat creient o no.

 

-Ja no hi crec, però em sembla que puc mantenir una intimitat amb el cristianisme.

-També retrata els primers cristians com uns fanàtics. Veig sant Pau com un personatge excessiu i boig. És la mena de personatge que fascina Carrère.

 

-Sant Pau, és cert, és un geni però també algú molt fanàtic que no desentonaria en una galeria al costat de Philip K. Dick, Limónov o Jean-Claude Romand, el protagonista d'El adversario. Ell encarna aquesta radicalitat absoluta de  conversió que és una experiència psíquica extrema i apassionant. No la desitjo a ningú, ni a mi mateix. Però és una de les experiències més estranyes que existeixen.

-El llibre aposta per la idea que, lluny del que pensem, l'autèntic creador del cristianisme és sant Pau i no Jesucrist, que és una figura bastant borrosa al llibre.

 

-Jesús és un personatge bastant misteriós al qual ens hem d'acostar bastant a cegues, però això és així perquè no sabem qui era. Hi ha quatre relats, que són els quatres evangelis, escrits després de la seva mort, que van inventar coses i que entre si es mostren contradictoris. I tot això fa que sigui una figura molt més misteriosa que Pau. De Pau, en canvi, tenim les seves cartes i són molt vives. I el veiem pres de la ràbia i la ira. Em sembla molt sorprenent i molt admirable haver mantingut quatre evangelis perquè la temptació natural hauria sigut fer-ne un en què tot fos coherent. En el fons suposa una extraordinària intuïció literària. El retrat és més ric amb quatre  reflexos.

-Amb l'immens protagonisme dels seus llibres. ¿El molesta que li diguin  narcisista?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

-Jo no diré que no sóc narcisista. Però és que això no és greu. No passa res. Quan expliquem alguna cosa a partir de la realitat és important que el lector sàpiga qui ho explica i no veig com puc fer-ho si no és sortint a escena. Jo com a persona puc ser vanitós, pretensiós, d'acord. Però el que intento és fer un retrat que se m'assembli tant com pugui. En el fons, l'acusació de narcisisme tant me fa, no em molesta gens ni mica. Al mateix temps s'ha de tenir en compte que el 80% d'aquest llibre parla d'altres coses que no són jo mateix.