Ricardo Darín «Tant de bo pogués dir sempre la veritat; levitaria»

Tot just premiat a Sant Sebastià (Concha de Plata ex aequo amb Javier Cámara per Truman), l'actor argentí torna al Tívoli, una dècada després d'Art, amb Escenas de la vida conyugal, d'Ingmar Bergman. L'acompanya Érica Rivas, la nòvia cornuda de Relatos salvajes, en un muntatge dirigit per Norma Aleandro.

-A l'obra, Bergman, que es va casar cinc vegades i va tenir tres parelles més, polemitza sobre la institució matrimonial. ¿Comparteix les seves tesis?

 

-Polemitza sobre certes convencions relacionades amb el que és correcte o incorrecte. El gran problema de no dir la veritat en una relació. Ell posa l'amor per sobre de l'estructura matrimonial. Entre dues persones no hi ha res més valuós que ser honestos. Si alguna cosa no funciona s'ha de posar sobre la taula i no amagar-ho perquè a la llarga això sortirà. Aquesta va ser la seva intenció. La sinceritat a vegades no cau bé, però quina és la contrapartida. Estem acostumats a dir: bé, és una mentida piadosa, no li he dit la veritat perquè no pateixi. Però qui som per seguir el camí de la mentida en funció de beneficiar algú. És un concepte que hauríem de revisar.

-¿Així, vostè és partidari de dir sempre la veritat encara que faci mal?

 

-Això no vol dir que jo sigui la catedral de la veritat. A vegades menteixo. Jo el que dic és que idealment aquest és el concepte de què parlem en aquesta peça. Tant de bo jo pogués dir la veritat de tot el que penso sempre, levitaria de felicitat, perquè quan un menteix carrega un pes a la motxilla; és com una àncora que arrosseguem i quan un diu la veritat fins i tot deformant-la alguna cosa s'allibera i ningú et podrà acusar de mentider.

-Li passa al seu personatge, que li explica una infidelitat a la seva dona.

 

-És el que em va interessar d'ell, que tot i ser egoista, perquè en algun moment no pensa en la seva dona i les filles, és sincer. És descarnat, cruel, però no és mentider ni deshonest. Posa la veritat sobre la taula i aguanta les conseqüències, cosa que no fa tothom.

-¿Vostè creu en les segones oportunitats en una parella o hi ha cicatrius, com les que provoca la infidelitat, impossibles de curar?

 

-Crec en les segones oportunitats. Tots els éssers humans mereixen una oportunitat més perquè tots vam néixer per equivocar-nos abans que per encertar. És lícit una segona oportunitat.

-Encara que la peça planteja els dolorosos conflictes d'un matrimoni, la platea riu.

 

-Sí, genera una catarsi en el públic, un riure alliberador. També hi haurà parelles que patiran si han viscut experiències traumàtiques. Però Bergman rescata l'amor per sobre de tot. Són dos éssers que al llarg de 20 anys passaran per molt però se segueixen estimant i buscant-se. Crec que Bergman se sentia afligit en l'estructura matrimonial i les seves responsabilitats, i va intentar ser al més net possible.

- ¿I quin és el secret del seu llarg i únic matrimoni? 

-Bàsicament l'amor. Ella [Florència Bas] és la persona en qui més confio i al revés. Hem tingut obstacles pel camí, vam estar separats un temps i ens vam tornar a retrobar. Hem viscut moments de glòria, amb ningú ric tant com amb ella, ens divertim moltíssim, a part d'altres coses que formen part de la intimitat. És una dona amb qui passi el que passi, comptaré fins a l'últim dia i ella sap que comptarà amb mi.

-Una vegada va dir que quan li puja l'ego, la seva dona li deixa anar: «¿Però qui et penses que ets?».

 

-Ens mofem molt del personatge públic per fer-lo baixar del pedestal. És una estratègia: divertir-nos amb el senyor tal dintre de la casa perquè conviure tota la vida amb un senyor famós és insuportable. No és el centre de la família, encara que es pugui creure.

-¿Què suposa per a vostè el teatre? 

-És el més gran de l'ofici. És la verdadera funció de l'actor: a l'escenari estem sols i no hi ha correcció possible. Als nois que volen ser actors els dic que estudiïn teatre, que s'enfilin a l'escenari, disfrutin, pateixin i aprenguin, perquè avui els nois el que volen és ser famosos, no estan segurs de voler ser actors.

-Amb Truman, de Cesc Gay, vostè ens farà plorar.

 

-És una història aparentment dolorosa, però també hi ha molta tendresa, molta bronca, i una mica de desvergonyiment i d'atreviment en el meu personatge perquè s'enfronta a la seva mort d'una manera molt particular. Ens trobem amb un Gay molt intel·ligent i sensible.

-¿Vostè té gos?

 

-Quatre. Sempre n'he tingut. Dec haver sigut gos en una altra vida.

-¿Què en pensa del moviment independentista a Catalunya?

-És un moment complicat però molt nutritiu perquè quan tota una ciutadania està interessada en un mateix tema és molt saludable per a l'actitud d'un poble. Ara s'acaba d'obrir una nova finestra de negociacions i ja ho veurem. L'important és que tot repercuteixi en benefici de la comunitat.

-Acaba de rodar Kóblic a Madrid, ¿quins altres plans té després de la gira amb Escenas de la vida conyugal?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

-Posar-me el pijama i no treure-me'l  fins al març. Necessito recuperar-me i estar amb els meus fills i la meva dona.