De colònies amb Velencoso

La premissa de Summer camp, debut en la direcció del guionista italià Alberto Marini, és senzilla: quatre joves nord-americans s'apunten com a monitors en una casa de colònies espanyola, però abans que arribin els nens una estranya infecció els portarà a un estat de fúria extrema: ira, violència, ganes de menjar-se els uns als altres. No costa imaginar-se el que ve després: una bacanal de sang, esputs negres i carreres desenfrenades que va fer riure i aplaudir la parròquia més festiva de Sitges en les seves dues projeccions fora de concurs. «La pel·lícula és gamberra, encara que si vols buscar-li una tesi, en pot tenir: que l'home reprimeix la maldat, però és dolent per naturalesa», sosté el seu director, Alberto Marini, guionista de Mentre dorms (Jaume Balagueró, 2011) i El desconocido (Dani de la Torre, 2015), i productor de la saga [REC], en conversa amb aquest diari.

A un parell de metres de Marini, Andrés Velencoso reparteix irresistibles somriures i desarmants mirades a tot aquell que li demana una foto o un autògraf. Ell és un dels monitors infectats pel virus salvatge els efectes del qual evocarien, d'alguna manera, el que pateixen els esgarrifosos zombis de [REC]. «M'ha encantat això de ser un infectat», ens explica Velencoso. «Sempre m'han agradat les pel·lis de superpoders, poder moure coses i volar. Així que ser un infectat i tenir força sobrenatural ha sigut molt, molt divertit».

Marini es declara fan dels infectats i dels homes llop com a concepte. «No sé, és un tema que em fascina, el control dels instints, deixar sortir la bèstia i el mal que tenim a dins. Summer camp es podria definir com una pel·lícula d'infectats amb la mitologia dels homes llop». Dit d'una altra manera: els nostres monitors pateixen una infecció de durada limitada, i això vol dir que al cap d'una estona tornen a la normalitat, però sense recordar res del que han fet, ja hagi sigut arrencar-li el braç a algú o clavar-li una estaca al cap. «Els personatges han de canviar contínuament els seus rols. El personatge empàtic es converteix en dolent, i després el dolent torna a ser víctima empàtica. Esperem que l'espectador disfruti d'aquest joc. Tot el film és un joc: primer sembla un slasher dels 80, després sembla una altra cosa i així successivament».

GAIREBÉ PER CASUALITAT / Velencoso va arribar a la pel·lícula gairebé per casualitat. L'actor que havia de fer el seu paper va caure del projecte a última hora, i algú va suggerir el seu nom. «Va ser una sort que Andrés acceptés. Ha sigut una gran sorpresa. El seu paper funciona molt bé», afirma Marini. Velencoso només té un retret: «Em moro de seguida. Duro encara menys que a Fin [el film de Jorge Torregrossa amb què va debutar en el cine el 2012]. Fins i tot li vaig dir a Beto [Marini] que em donés més corda. Home, però tu ets el guionista, ¿no? No hi va haver manera», afirma Velencoso entre rialles, cada vegada més disposat a agafar el camí del cine sense abandonar, per descomptat, el de la moda. «Sóc un baby, un principiant, però cada cop em sento més segur. Milloro. M'agrada».

Jaume Balagueró, amic i soci en mil batalles de Marini, apadrina el projecte, coproduït per Filmax i The Safran Company, la casa mare darrere d'Expediente Warren. Juntament amb Velencoso, el repartiment el completen l'actor i cantant mexicà Diego Boneta (tot un ídol llatinoamericà) i les actrius Maiara Walsh, present ahir en la presentació del film (tot simpatia i bellesa natural), i Jocelin Donahue (La casa del diablo).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

LA FINAL DE LA CHAMPIONS / «Per ser una pel·lícula d'estudi, estic content que m'hagin deixat treballar amb bastanta llibertat», opina Marini, que està tenint un 2015 imparable, amb Summer camp, sí, però també amb els guions de la citada El desconocido i Extinction, de Miguel Ángel Vivas. «És una mica casualitat que tot s'hagi concentrat el 2015. Ha sigut un bon any, sí, amb només una taca: la final de la Champions. Sóc molt fan del Juventus. El futbol em fa patir molt. Va ser una gran final, molt noble, però... la vam perdre. A l'agost encara vaig somiar un dia que l'àrbitre xiulava el penal a Pogba...».

Velencoso encongeix les espatlles. «Vaig estar a la final. Beto em va trucar la vigília per dir-me que la Juve ens fotria canya. Després, sí, em va felicitar, però em va treure el tema del penal. Que haurien guanyat si... Ja, Beto. I si la meva àvia tingués rodes...».