Don Winslow: "Vull atraure les mirades sobre Mèxic"

escriure El poder del perro (2005), ambientada en la guerra contra les màfies mexicanes de la droga, li va costar sis anys i li va causar una depressió. Massa crim acarnissat per a la seva mirada de narrador. Ara, Don Winslow (Nova York, 1953) acaba de publicar El cártel, Premi Internacional de Novel·la Negra RBA, seqüela d'aquella obra, i se li talla la respiració al descriure els milers de casos, fotos i vídeos amb què ha treballat durant una dècada per documentar la seva monumental novel·la de 700 pàgines.

Art Keller, l'agent de la DEA protagonista de la saga, a qui donarà vida Leonardo DiCaprio en l'adaptació al cine que prepara Ridley Scott, torna darrere els passos d'Adán Barrera, la fuga del qual de la presó recorda massa la del Chapo Guzmán. És ficció, però tan crua com la realitat del narco.

-¿Quan va posar el punt final a El poder del perro s'imaginava que deu anys després seguiria amb aquesta història?

-Recordo perfectament aquell moment i li asseguro que ni en el pitjor dels meus malsons em vaig imaginar que tornaria a reprendre aquest tema. Escriure aquell llibre va ser una experiència horrible. Durant sis anys vaig visitar les pitjors cantonades de Mèxic, vaig anar a funerals, vaig tractar amb narcos, vaig parlar amb assassins. Conèixer el pitjor de la condició humana em va deixar molt marcat, però escriure El cártel ha sigut molt més dur.

-¿Per què ho ha fet?

-No m'hi he pogut resistir. La guerra del narco va continuar després que publiqués El perro i els assassinats passaven a escassos quilòmetres de casa meva. Visc a Califòrnia, a prop de la frontera, i aquest assumpte flota en l'ambient. El meu agent em trucava de tant en tant i em preguntava: '¿Què tal una seqüela de la teva novel·la?'. I jo li penjava el telèfon. Sense voler, vaig començar a col·leccionar notícies sobre els narcos i vaig veure que els fets no eren casuals, sinó que tenien relació entre si. Abans d'adonar-me'n estava escrivint El cártel.

-Un llibre que desitjaria no haver hagut d'escriure, entenc.

-Sens dubte, però era la meva obligació fer-ho per explicar-li al món el que està passant en aquesta guerra no declarada. El dedico als 130 periodistes assassinats i desapareguts a Mèxic en l'última dècada. Ells i els centenars de dones aniquilades pel narco són els verdaders herois d'aquesta història.

-Vostè és novel·lista. Escoltant-lo, un pensaria que té una missió més enllà de la ficció.

-La meva primera missió és escriure un bon thriller i entretenir, però en un cas com aquest no puc evitar l'aspiració de remoure consciències i atraure les mirades cap a Mèxic. Quan vaig escriure El perro estava molt enfadat, i com més llegia i em documentava, més m'enfadava. Amb El cártel he buscat una mica de redempció. Vull noquejar el lector i dir-li: 'Mira, això està passant mentre tu prens drogues, o a la teva ciutat es consumeixen alegrement'.

-Es diu que la realitat supera la ficció. ¿Hi ha alguna cosa que superi la ficció inspirada en fets reals?

-A vegades em pregunten per què no he explicat tot això en un assaig. No hauria tingut el mateix efecte. No es tracta només de narrar i descriure, cal emocionar. La novel·la mostra sentiments, no es limita a enumerar esdeveniments. Jo mateix he de sentir alguna cosa pels personatges, encara que siguin els pitjors criminals, si vull aconseguir la identificació del lector.

-La seva manera de narrar i descriure és molt minuciosa i directa. ¿Si fos pintor seria hiperrealista?

-(Rialles) Sí, és el gènere pictòric amb què més m'identifico. M'agrada que l'art i la literatura mostrin el que és brut, defectuós, incòmode. El que narro aquí està basat en fets reals, però he hagut de fer un exercici d'autocensura, perquè moltes de les històries que vaig descobrir o que em van explicar eren tan cruels i macabres que el lector no se les hauria cregut. En la guerra contra el narco, la línia que separa la realitat de l'al·lucinació és molt difusa.

-¿Ha arribat a entendre la mentalitat del que porta a terme aquest tipus de crims?

-A vegades, cometre el primer assassinat equival a travessar el llindar del qual no es pot tornar. Per reclutar els seus nous membres, els càrtels els obliguen a matar gent. A poc a poc, van apujant el nivell de crueltat. He vist vídeos horribles de tipus decapitant persones com si tallessin una ceba mentre riuen i ballen. He hagut de pagar a psiquiatres per intentar entendre'ls.

-En la guerra contra el narco passa una cosa semblant: cada vegada és més acarnissada, però la sorpresa social és menor.

-A Juárez, la gent s'ha acostumat a esquivar cadàvers al carrer. Però en aquesta guerra hi ha molta hipocresia. Mirem Mèxic amb superioritat i ens atrevim a renyar-los. Si jo fos mexicà, miraria al nord i preguntaria com és possible que l'ànima del nord-americà estigui tan corrupta que necessiti tanta droga per viure. La pregunta també val per a Espanya, que és el principal consumidor de drogues d'Europa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-No sembla que aquesta batalla s'acosti al seu final. ¿Se li acut alguna solució?

-La il·legalització és el que nodreix de crim el món de la droga. Quan criminalitzes una substància, generes un benefici i sorgeix la violència. Però per ser honestos en aquest debat, hem de fer-nos una pregunta més profunda: ¿per què necessitem tantes drogues en la nostra societat? Aquesta és l'arrel del problema.