La comunitat hermètica

Un poble de muntanya aïllat en el temps i l'espai. Una comunitat hermètica en què els habitants viuen de l'extracció i l'explotació de l'acer, sense cap vincle amb el món exterior, fins que un d'ells es pregunta què hi ha més enllà de les reixes de filferro i les vies del ferrocarril. «Això és Vulcania, un univers distòpic, sí, però sobretot una història dramàtica sobre la necessitat de despertar», explica el seu director, l'argentí José Skaf, al voltant de la seva opera prima. «Espero que agradi, que entretingui, i que, sobretot, faci pensar a la gent», afirma Skaf mentre creua els dits, just en el moment que Vulcania era projectada, ahir a Sitges, dintre de la secció oficial a competició.

Evocadora, a estones, de l'univers tancat d'El bosque de M. Night Shyamalan, Vulcania té una tonalitat mat i grisenca, pesarosa com la monotonia del dia a dia dels habitants del poble. Un règim paternalista, dominat per dues famílies, a l'estil de les velles colònies industrials del segle XIX, on les necessitats bàsiques estan cobertes, però sempre sota el sever puny del control i la submissió. «No hem volgut fer una pel·lícula amb discurs polític, però sí explicar una història sobre la necessitat de qüestionar-s'ho tot i despertar. Vivim el dia a dia creient-nos les coses que ens expliquen. I alguna vegada a la vida, com el personatge de Jonás, hem de despertar, sigui per un trauma o perquè trobem l'amor», explica Skaf, programador del canal de cine TCM. Va ser allà on va conèixer el guionista Diego Soto. «Li vaig explicar la meva idea, li va agradar, vam començar a treballar junts a l'hora de dinar i... al cap de dues setmanes teníem el guió».

 

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

Skaf i l'actriu Aura Garrido, protagonista de Vulcania, accepten fotografiar-se junts per a aquest diari. «Va tan guapa, tan elegant, que jo semblo el senyor que li porta els paquets», fa broma Skaf. «El repartiment de la pel·lícula és al·lucinant. Per mi, tractant-se d'un director novell, és un regal...», diu Skaf. No li falta raó: a més de Garrido, el film compta amb Miquel Fernández, Ginés García Millán, José Sacristan, Sílvia Abril i Ana Wagener. «Són tan bons que m'ho han posat tot molt fàcil. Veus Sacristán que ve i et diu: 'A la teva disposició. ¿Què faig?'. Un dia va voler repetir fins a 16 vegades una escena en què llegia un discurs».

Paisatges de la Vall Fosca

El film, que s'estrenarà el febrer del 2016, es va rodar a Xerallo, a la Vall Fosca, un poble que va néixer als anys 50 als peus d'una cimentera avui abandonada. «El look era molt important. Una atmosfera de lloc amagat, deslocalitzat. Va ser una troballa. Vam buscar pel nord d'Europa, però al final el teníem al davant, al Pirineu. Un carrer principal, 15 o 20 cases, i una fàbrica al fons. I amb una història de colònia industrial semblant a la de Vulcania...», observa Skaf.