Mamet contra Hollywood

A Julio Manrique el sedueix David Mamet perquè parla de coses que el «descol·loquen i desafien» i els seus personatges «lluiten fins al final; no es rendeixen». Ja se les va heure amb la parella en crisi d'Els boscos i amb els perdedors d'American Buffalo, un dels seus principals èxits. Ara viatja de la mà del lúcid dramaturg, guionista i director nord-americà a l'«infern» de Hollywood a Una altra pel·lícula (Speed-The-Plow), que s'estrena avui al festival Temporada Alta i recalarà al Teatre Borràs del 29 d'octubre al 29 de novembre. Manrique es reserva un paper -amb David Selvas i Mireia Aixalà- en aquesta «sarcàstica i despietada» crítica a la totpoderosa indústria cinematogràfica. «Una sàtira ferotge sobre el capitalisme. La gent val el que cotitza al mercat», resumeix el director i actor.

En escena, dos productors de cine tenen entre mans un ambiciós projecte amb el qual aspiren a forrar-se. L'arribada d'una nova secretària dinamitarà la trama al suggerir una pel·lícula alternativa més enllà del benefici econòmic. La ingènua noia proposa adaptar una novel·la, El puente, sobre la decadència de la civilització occidental, les pors i la fi del món. Acabada d'arribar a la jungla, dispara contra les seves consciències recordant-los que el treball d'un productor ha de servir per a alguna cosa més que per fer diners. Tots tres s'embrancaran en un frenètic combat entre el poder i l'ètica; la corrupció i la puresa; la desconfiança i l'amor. «Són com trilers amb vestit i corbata que es passen l'obra negociant», il·lustra el director.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

És l'eterna disjuntiva entre art i taquilla traslladada al Hollywood dels anys 80, quan els estudis es van convertir en fàbriques de fer blockbusters, pel·lícules d'acció i crispetes. El mateix Mamet, que va escriure aquesta obra el 1988, quan ja havia firmat la seva excel·lent opera prima, Casa de juegos, i els guions de les taquilleres Los intocables de Elliot Ness i Veredicte final, es va mirar al mirall i va traslladar els seus dubtes, preguntes i cinisme als personatges. «Mamet era els tres personatges i s'estava barallant amb ell mateix», argumenta Manrique, que ha optat per mantenir l'època dels vuitanta en una adaptació «molt cinematogràfica» amb recursos audiovisuals. Curiosament, recorda, aquesta sarcàstica garrotada a la indústria es va estrenar a Broadway amb Madonna en el paper de Karen. O sigui, amb interminables cues i èxit de taquilla assegurat.

A Manrique i Selvas, coproductors del muntatge amb la seva companyia La Brutal amb Temporada Alta, també els afecta el dilema de Mamet, el debat entre teatre compromès o d'entreteniment. «¿La nostra obligació és satisfer el que el públic espera de nosaltres? ¿Què espera de nosaltres?», es qüestiona Manrique. «Crec que hem de pensar en el públic però sense renunciar a les històries que volem explicar», resol.