Pop a canvi de mantes

La finalitat humanitària del concert de dijous a l'Apolo va animar els grups a sortir del guió, rescatar cançons inhabituals i assajar col·laboracions estranyes. Així, la nit de Som refugi no va consistir precisament en una desfilada previsible de bandes, una dotzena, sinó que es diria que la noble causa els va estimular la imaginació i les ganes de fer coses especials. Un premi per al públic que, uns dies abans, havia esgotat les entrades del concert, i una ofrena per als destinataris finals de l'ajuda, els refugiats de la crisi mediterrània, per als quals el Comitè Català d'ACNUR va recaptar 16.000 euros.

Les sorpreses van començar quan Pau Vallvé, el nom del qual no estava inclòs en el cartell, es va retrobar amb els seus vells col·legues d'Inspira seient a la bateria durant el seu set i recuperant una cançó que parla dels efectes anímics de la crisi, de l'amenaça i la por, Un gran riu de fang. Després van venir un The New Raemon transformat, com immers en tenebres, cantant en anglès All tomorrow's parties, de The Velvet Underground; una Joana Serrat essencial, a veu i guitarra, i una Núria Graham que, a més de reflotar la seva versió de Toxic, de Britney Spears, es va convertir després en musa corista de Ferran Palau i Mishima.

Tot va resultar bastant promiscu: Joan Pons (El Petit de Cal Eril), tocant la bateria per a Palau i unint després forces amb Mau Boada (Esperit!) i Joan Colomo. Aquest trio va bombar energia intercanviant instruments a través d'una vandàlica Elèctric mustela, un Cendres macabre amb la tornada alentida i marcial, corejat pel públic, i un Kill all the white man, de NOFX, pervertit amb palmes i cadència reggae punk. Za! van electrocutar Apolo amb un tribalisme abstracte que van injectar després, amb maraques i platillos, a África, de Nueva Vulcano, oda al sud amb mirada aïrada a la civilització occidental, corrent al llarg de la nit. «Hay que mirar a África», reclamava la lletra.

Camí de Lampedusa

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Mishima va apel·lar al sentiment d'enamorament a Vine i Els vespres verds (aquesta, amb la gràcil veu adjunta de Graham) i es va posar en situació a Mentre floreixen les flors, una peça que va néixer d'una crisi mediterrània anterior, la que fa dos anys va portar immigrants libis a les costes italianes. «Lampedusa, Lampedusa...», va vocalitzar pausadament David Carabén en una rara, poètica, mostra de cançó amb clau social del seu repertori, molt ajustada a l'ocasió.

I van sortir Manos de Topo, amb Miguel Ángel Blanca ironitzant amb haver tingut Mishima de teloners, per haver actuat abans, i proclamant la «vergonya que ens ha de fer ser europeus». En el que ells fan hi ha poca política, almenys explícita, però la manera dolguda com Blanca va cantar Tragedia en el servicio de señoras va despertar tota la nostra solidaritat. El seu melodrama extrem va alterar per una estona l'ordre de prioritats i va donar pas a l'electrònica exploradora de The Suicide of Western Culture i a unes paraules de Joan Reventós, coordinador de l'ACNUR català, que va destacar la col·laboració desinteressada d'Apolo. Amb la recaptació, va dir, es podran comprar «mantes, matalassos, tendes...» La música, a vegades, fins i tot és útil.