Nadal negre

Les novel·les de Carlos Zanón (Barcelona, 1966) s'han publicat sota l'etiqueta del gènere negre. De fosques sí que en són, Nadie ama a un hombre bueno; Tarde, mal y nunca; No llames a casa o Yo fui Johnny Thunders. Però en totes hi ha tingut cabuda el dubte: ¿negres o més aviat reflexos realistes i bruts d'una Barcelona en l'estela de Marsé i Casavella? Aquest dubte és encara més pertinent en l'últim llibre de Zanón, Marley estaba muerto (RBA). Catorze contes sòrdids de Nadal, entrellaçats entre si fins a convertir-se en una quasi novel·la, amb perdedors, bojos que es vesteixen de Pare Noel a l'agost i assalten jardins amb un Cetme, sexe molt trist, lloguers sense pagar, esbirros de baixa estofa, músics de rock esgarriats, molta violència domèstica, un advocat d'ofici en la línia de Saul Goodman, sense policies i gairebé sense trets i, per primera vegada, amb fantasmes i al·lucinacions.

«Això del gènere m'agrada perquè ho puc estirar com una goma i veure fins on pot arribar, sense pensar si sóc a dins o a fora. La mirada o el món d'alguns dels personatges sí que són negres, però l'argument la gent pot entendre que no», reconeix. Als contes de Marley estaba muerto hi ha personatges que apareixen en dos, tres o quatre d'ells i portes que porten de l'un a l'altre. «És un llibre amb un esperit de novel·la clarament. Crec que és una novel·la trinxada en forma de contes de Nadal. He volgut que el lector tingui la sensació que les coses estan succeint alhora, que estem en un món tancat, però només amb detalls, sense arribar a ser Short Cuts».

Violència domèstica

Si els homes del seu llibre són pelacanyes o pocapenes, les seves dones són maltractades, o abandonades, o enganyades, o s'arrosseguen de mala manera per la vida. «No se'n salva cap. Conscientment o inconscientment, i sense discursets, volia deixar clar que la dona és sempre la més putejada, i la part més feble quan apareix la violència. La violència domèstica està present en tot el llibre, perquè és un dels temes que més em toquen. Que tinguis la violència i el clima de por a casa teva mateix i que la persona que estimes sigui qui et fa mal... això era el que volia reflectir, però no de manera maniquea; hi ha criminals que també són víctimes, en un altre grau».

El subgènere del conte de Nadal li ha permès a Zanón utilitzar per primera vegada el tema paranormal. En un dels relats, una noia decideix ressuscitar els seus oncles i avis morts, i que apareguin al dinar de Nadal. «És tota la meva família ressuscitada, són tots els meus morts. Espero que a la meva mare li faci gràcia», explica Zanón. Incloent-hi l'oncle de qui va heretar una petita biblioteca, amb Chacal a mig llegir, interromput per la mort en accident de trànsit (quan torna del més enllà en la ficció, una de les seves prioritats és saber com s'acaba el thriller). I és que un altre element és l'humor, «encara que en general el to sigui trist». Aquell Pare Noel dement, o el conjur per ressuscitar morts que resulta ser els primers versos d'Hotel California, o el que li passa al cadàver d'Elvis.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Novament Zanón juga amb músics reals a qui transforma tan sols lleugerament (en aquest cas Michael Head de The Pale Fountains, reconvertit en cuidador d'apartaments turístics a Barcelona, o Walter Salas-Humara). I, per descomptat, hi ha Barcelona. «És la Barcelona de tots els meus llibres, la Barcelona dels barris que conec, des d'on quan et parlen de la societat catalana tens la sensació que vius en un altre món», assegura. «Utilitzo el Nadal per enfocar la càmera en aquelles persones que s'han quedat fora del que es considera la normalitat, que han perdut el tren quan és més difícil tornar-lo a agafar, amb situacions rares per a la gent normal, però que en el fons som nosaltres, que estem a punt de ser invisibles tan sols pel fet que ens vinguin males cartes i et quedis sense feina o sense família».

Alguns, amb tot, la mala sort se l'han buscat amb ganes. «L'advocat una mica és així. Els quinquis també, no tinc la mirada bonrotllista que tots són víctimes del sistema. Hi ha gent que ha tingut males cartes i gent que són fills de puta», apunta. «Però tots ells tenen l'esperança d'arribar a redimir-se. Que vingui -diu Zanón- alguna carta bona. Que algú els estimi. Perquè en el fons són històries d'amor».