El paradís infantil de Rodoreda

El mite de la infància va ser clau en l'obra de Mercè Rodoreda però, sosté l'experta en l'obra de la novel·lista Carme Arnau, la infància real de l'autora de La plaça del diamant  ha sigut menys estudiada que els successius episodis de la seva vida, com el trauma del casament concertat amb el seu oncle carnal Joan Gurguí, la ruptura amb la vida convencional i dependent a què semblava condemnada i la seva inserció en els cercles periodístics i intel·lectuals durant la república i, finalment, l'experiència de l'exili. A aquest període, des del seu naixement el 1908 fins al brevíssim dietari que va deixar escrit el 1924, ha dedicat Arnau El paradís perdut de Mercè Rodoreda (Edicions 62).

«En totes les novel·les de Rodoreda hi ha un tema principal, la pèrdua de la innocència, i això va lligat al paradís que per a ella va ser la seva infància, un paradís que es va perdre», argumenta Arnau, que va dedicar la seva tesi doctoral a l'escriptora i que ha col·laborat en l'edició de les seves obres completes (de les quals està pendent, i prevista per al pròxim gener, la publicació dels seus treballs de joventut).

LA FIGURA DE L'AVI / A El paradís perdut de Mercè Rodoreda Arnau utilitza la correspondència inèdita que els Gurguí-Rodoreda i la mateixa escriptora van mantenir amb Joan Gurguí, l'oncle d'Amèrica, fins al seu retorn el 1921, i sis pàgines d'anotacions personals de la mateixa Rodoreda amb amb 16 anys. En la biografia de referència que Montserrat Casals va publicar el 1991, l'autora ja va tenir accés a aquests materials. «Però ella fa una biografia de Rodoreda en què l'episodi de la infància és molt breu», apunta Arnau. Respecte a la biografia de Casals, entre les principals novetats que aporta el seu llibre, en opinió de la mateixa Carme Arnau, és «dignificar» la figura de l'avi matern de l'escriptora, que li va transmetre el seu fervent nacionalisme català, i perfilar-lo «no com una persona sense grans inquietuds culturals, com un drapaire, sinó un personatge amb un paper, de qui escriu Pla». Sobre els pares de Rodoreda, dos aficionats al teatre i alumnes d'Adrià Gual, també afegeix Arnau que «la seva cultura era més sòlida del que sembla» i apareixen en repartiments d'obres de l'Auditòrium abans que renunciessin a la seva carrera teatral.

El repàs de la documentació familiar qüestiona algunes dades biogràfiques de què va parlar o va escriure la mateixa Rodoreda, sempre molt poc fiable quan parlava de si mateixa, fins al punt que, diu Arnau, «es va construir una biografia literària». «Per exemple, no és cert que només anés a l'escola dos anys. En les cartes veus que ella va seguir una escolarització normal [per a una nena de la seva època i classe social], que va anar cada any a l'escola des dels 6 fins als 12».

Notícies relacionades

Es busca Rodoreda

Novel·les plenes de pistes biogràfiques

Al Casal Gurguí de Sant Gervasi, Rodoreda no només creix envoltada de les flors dels seus dos jardins que tant la marcaran. El mateix grup familiar que componien avi, filla, gendre i néta tenia el cap ple de pardals. «Vivien envoltats d'una iconografia romàntica, en un entorn vegetal, amb històries fantàstiques plenes d'àngels, en un món a part en què eren feliços fins que van haver de tocar de peus a terra». En aquest procés, l'ogre de la història, l'oncle d'Amèrica, apareix fins a cert punt excusat. Enviat als 14 anys a l'Argentina a fer fortuna, tota la família viu a expenses de les seves remeses, que li exigeixen puntualment (i que tenen preferència a comprar-se roba o fins i tot a estudiar comptabilitat). «I quan arriben els diners, se'n van a dinar fora de casa», explica Arnau. Al tornar, i amb la mort de l'avi, l'oncle posa ordre en la situació, «tot el miratge es trenca» (i, el que és més incomprensible des de la nostra òptica, s'acorda el casament amb la seva neboda de 14 anys, amb sis d'espera fins que en fa 20).

Rodoreda va edificar una biografia literària però també una literatura biogràfica, amb les seves ficcions plenes de pistes i clares equivalències entre les vivències dels seus personatges i les seves. «Potser l'autor, encara que no vulgui, es deixa anar i li surt el que porta dins, el que no vol dir, però que diu», argumenta Carme Arnau.